Editorial Pòrtic (Barcelona), 2015
La pèrdua de la meua innocència va precedir de pocs mesos la mort del general Franco. Per un mainatge com jo, turmentat pels sentits, la vila de Perpinyà s'emparentava amb l'infern. Tots els turistes del Principat practicaven un turisme sexual cinematogràfic. Els distribuïdors, generosos, subtitulaven totes les pel·lícules en castellà. Amb la inscripció «Franco asesino» pintada a totes les parets de la ciutat, la primera frase que vaig saber en la llengua de Cervantes fou «con subtítulos en español». En aquell temps encara no sabia aquest idioma i relacionava la paraula subtítulos amb el francès subtil. Els espanyols, calents com eren, devien amagar alguna perversió com «la branlette espagnole» o les misterioses «négresses à plateaux».
Les reines dels meus somnis eròtics eren Edwige Fenêch, francesa natural de Bona, i Orchidea de Sanris, magnífica rossa italiana. Llur anatomia i llur llenceria deliciosa alegraven els carrers del centre, com la Rue Jeanne d'Arc, on es trobava una entrada del cinema Castellet.
Si a Lió tenen un hospital, un carrer, un pont i un port Édouard Herriot, el gran home de Perpinyà és l'astrònom Francesc Aragó, nascut a Estagell el 26 de febrer de 1786 i mort a París el 2 d'octubre de 1853. Sense accedir a la seua fama, els seus germans també es van fer un nom. Joan (1788-1836) fou general a Mèxic, Jaume (1790-1855), escriptor i explorador, i Esteve (1802-1892), escriptor i polític.
Perpinyà homenatja el savi amb un carrer, una plaça, un institut i un pont. La plaça Aragó ocupa un quadrilàter envoltat pel Palau de Justícia, un temple neogrec sense caràcter color de crema. A l'antic restaurant Le Palmarium s'han instal·lat un burger i una pizzeria. Han tingut el bon gust de respectar l'estructura del pavelló noucentista a cavall de la Bassa. El rierol sembla un canal endiumenjat, una mala còpia de les Barques de Narbona, amb els seus parterres vigilats pel Canigó en la llunyania. No us fieu de les aparences. Quan li pica, un cop o dos cada segle, el rierol es revolta i rivalitza amb els pitjors terratrèmols. Els vells encara recorden l'aiguat del 1940. Quan un riu s'ha revingut, els darrers pagesos catalans del Rosselló diuen «el botàs, arriba l'aigua». No volen dir que el riu fa bots, sinó que «bota» (s'infla, en el nostre parlar). [...]
Els vells potes negres exiliats solen fer petar la xerrada amb els moros, en una barreja de francès i d'àrab dialectal. Evoquen l'Square Bresson d'Alger. Sense òpera, sense cercle militar ni burriquets per passejar la mainada, la plaça Aragó els recorda el jardí perdut amb les palmeres i la seua estàtua blavissa. L'exotisme no ha desaparegut amb la vulgaritat de les gitanes i de les mores espectaculars i massa pintades. Com ho exigeix la moda, ostenten tatuatges als llocs estratègics. Els advocats malcontents, els capellans desenganyats, els estudiants ganduls, celebren el mateix himne a la vida.
A la casa que fa la cantonada amb la Rué d'Alsace-Lorraine, una placa recorda les estades de mossèn Cinto a can Justí Pepratx, el traductor francès de L'Atlàntida. Fa temps que no he llegit versos de Verdaguer, però convé saludar-lo de tant en tant. Sense ell, potser no us podria escriure ni em podríeu llegir en català.
A la primavera de l'any 1986 m'havia enamorat de la Ruth, una jove alemanya occitanista natural d'Offenburg. Ens vam conèixer a la facultat de lletres de Niça. Per divertir-la, li repetia sovint: «Salvador Dalí sagte, dass der Bahnnof von Perpignan ist das Zentrum der Welt». Pobre Dalí! Si ressuscités, no reconeixeria la seua estació predilecta, on pagava els drets de duana per revelar els seus quadres al món.
«Les idees més genials de la meva vida sempre em venen a l'estació de Perpinyà [...] L'arribada a l'estació de Perpinyà és l'ocasió d'una veritable ejaculació mental que aconsegueix la seva major i sublim altura especulativa. [...] Doncs, aquest 19 de setembre, he tingut a l'estació de Perpinyà una mena d'èxtasi cosmogònic més fort que els precedents. He tingut una visió exacta de la constitució de l'univers. L'univers, que és una de les coses més limitades que existeix, seria, salvant les distàncies, semblant per la seva estructura a l'estació de Perpinyà» (traducció meua, Journal d'un génie, 19 de setembre de 1963, o sigui quatre dies després del meu naixement...).
Des de l'estació vella, la perspectiva de l'avinguda amb les Dames de France, dreçades com un castell tudorià en la llunyania, deixen una impressió grata. Malauradament, la realitat us decebrà. Els escamots de captaires planyívols, els cagallons dels cans i els sots fan d'aquesta avinguda digna de les pitjors pàgines d'Émile Zola, a pesar dels casals d'antany i llurs jardins deserts.
Totes les ciutats de França tenen algun carrer que homenatja Georges Clemenceau, gran estadista francès. Fins i tot hi havia un Boulevard Clemenceau a Orà i un Quai Clemenceau a Hanoi. L'única excepció que conec és Narbona, on no han oblidat que el pare de la victòria del 1918 va ordenar a l'exèrcit de disparar a la multitud dels vinyaters el 1907, morts de fam. He mirat de descriure aquest episodi a La revolta dels geperuts.
Consideri el Boulevard Clemenceau, ex-Boulevard du Canigou, com l'arteria més bonica de Perpinyà. L'encasten com una joia dos centres comercials d'antany. Les Dames de France i les Nouvelles Galeries. El bulevard parteix, majestuós, de la plaça de Catalunya sota les cariàtides de les Dames de France, i acaba amb la perspectiva sobre el Boulevard Wilson i la passejada de les Platanes. En occità i en català del Rosselló, el plataner és femení, mentre que el català normatiu i el francès l'integren al masculí. Al fons, el Palau dels Congressos amb la font em recorda l'ajuntament de Saigon i la seua doll a la cantonada del Boulevard Charner i del Boulevard Bonard.
Tret del sol i del vent, el Boulevard Clemenceau no té quasi res de català. La majoria dels edificis imiten l'estil haussmanià. Ara, per culpa de la xafogor potser, els edificis parisencs construïts a Perpinyà s'han esquifit. A la cruïlla del bulevard amb el carrer Francesc Ferrer i l'avinguda de les palmeres, el jardí barcelonitza una mica, amb uns aires de la plaça d'Urquinaona. Cada cop que hi passi, la retirada m'apareix malgrat les diferències. Els hotels, les agències de viatges i els cafès esperen els viatgers. Encara no han entès que els millors viatges són interiors.
El poble de Tuïr ha crescut molt des d'aquesta època. Els darrers pagesos de l'Aspre s'estimen més baixar-hi que no anar a Perpinyà. Tuïr disposa de moltes facilitats. Bancs, un mercat, molts llocs per aparcar, supermercats i fins i tot un burger davant d'una capella romànica, incrèdula.
El 25 d'abril del 1930 va morir Josep Ribère, el darrer terrissaire de Tuïr. D'ençà que es va tancar el seu obrador, es va perdre tot un artesanat que contribuïa modestament a la bellesa del món. A banda dels càntirs i de les terrisses, reservats a la producció local, Tuïr era famós gràcies als cellers de Byrrh. No em vingueu amb aquest vermut nostrat. Deu anys enrere, una nit d'estiu en què feia molta calor, em vaig emborratxar amb una ampolla de Byrrh sense haver-ho premeditat mentre mirava Pierrot le ƒou de Jean-Luc Godard. Ara hi sóc al·lèrgic, tant al cineasta com a la beguda. Tant de bo em passés el mateix amb els aliments que engreixen.
Als cellers de Byrrh hi caben moltes bótes gegantines, altes i fortes com un concert de Bach. Quan era petit, aquests bocois, anomenats foudres en francès, m'impressionaven, ja que els associava amb la foudre (el llamp). Una miríada de trens sortien dels cellers i portaven la beguda preciosa a tots els confins de l'imperi. De Nouméa a Hanoi. De Casablanca a Damasc. La pròxima vegada que veieu una pel·lícula d'aquesta època, potser us fixareu en les parets clafertes de publicitats de Byrrh, un dels símbols de França, com les cançons de Charles Trenet, les samarretes Lacoste, els ganivets Opinel, els vins blancs de Saumur dolços com un vals, els jardins de Chantilly, les roses de Chenonceau i les minyones sentimentals de Musset.
Ribesaltes és una població molt catalana, amb la seua rambla que desdiu l'estàtua eqüestre del mariscal Joffre, homenatge del poble al seu fill més famós. Possiblement els estornells no llegeixen els llibres d'història i bombardegen el mariscal així com els cotxes de la vora. Es lliuren a la mateixa ocupació amb d'altres estàtues a Perpinyà, Tuïr, Millars o Figueres.
Hi ha casals molt bonics a Ribesaltes que es remunten a l'època quan el vi es venia bé. No queda res de l'antic camp de Ribesaltes on van internar successivament els republicans espanyols, els jueus, els resistents, els presoners alemanys, els militants de l'FLN algerià, els partidaris de l'Algèria francesa i els harkis, soldats algerians de l'exèrcit francès.
A Ribesaltes, podreu visitar la casa del mariscal Joffre, que no presenta gaire interès si no us apassiona la història de la Primera Guerra Mundial. Quantes coses podríem dir sobre el mariscal!
Malgrat la llegenda, era una nul·litat militar segons la majoria dels historiadors moderns. Autor del pla de defensa que desembocà en l'ocupació de tot el nord de França, Joffre desaprovà la iniciativa del general Gallieni, que, defensor de la guarnició de París, en contra de totes les regles militars, va llançar una ofensiva partint de la capital que havia de defendre. Sense entrar en els detalls, citarem l'opinió dels polítics de l'època sobre el cabdill. Clemenceau pensava: «Le général en chef est un criminel...». Quan el van promoure a la dignitat de mariscal per destituir-lo, Aristide Briand va declarar: «Je vais lui mettre un bâton de maréchal dans la gueule...».
La catalanitat del mariscal no va passar de testimonial. A Joffre li agradava d'enraonar en llengua nostra als soldats del Rosselló, però res més. El tinent coronel Fabry, que era el seu cap de gabinet, també afirma que el general parlava català sempre que en tenia l'ocasió; citem-ne les paraules: «Quan trobava un català s'expressava sempre en la parla (ell en diu patois!) del seu país. A tots els parlava del pare i de la mare. Quantes llàgrimes no es vessaven després de tan dolces paraules! (...) Pel que fa a la pronúncia, palesà sempre, en parlar francès, un fort accent català».
Pronunciava, per exemple, ann outre per en outre, infaanterie per infanterie. El poble nord-català es reconeixia en aquest ribesaltès que parlava català tothora. «Companys i amics, m'excusareu de vos ho dir en català mes cada cop que me'n vaig al Rosselló, tan aviat com sun passat Narbona, l'aire del país, los estanys que travessem, les vinyes que veiem pertot a l'entorn, les cofes catalanes que porten les dones, tot me fa descuidar lo parlar francès; sembla que sun pas mai eixit del país».
Val la pena citar la fi del seu discurs als Jocs Florals del 1920 a Barcelona: «Antes d'acabar, vos diré en català del Rosselló, que és germà del vostre, tota la regoneixença (sic) que tinc per la rebuda que m'heu fet».
Com diu Joan Garrabou, a la pàgina 40 del mateix llibre, Joffre en «separar -ni que sigui agermanant- una llengua única, mostra més bé que no pas cap paràfrasi la tràgica ambigüitat de sentiments i d'idees dels fills de pobles dividits».
És significatiu notar que el mariscal no reposa pas en terra catalana sinó França endins... En realitat, Josep Joffre, pel seu paper en el conflicte nacional francès, ha contribuït a l'adhesió cada vegada més completa de la població rossellonesa a un destí francès.
El mariscal Joffre i els germans Aragó, igual que Arthur Conte o Annie Pujol, palesen un exemple de reeixida exemplar pels nord-catalans.
Per haver afirmat aquestes opinions, el senyor André Bascou, batlle de Ribesaltes, pressionat per la família del mariscal, va prohibir la presentació a la biblioteca de Ribesaltes de la meua novel·la La guerra dels cornuts, prevista d'unes setmanes ençà. Aquesta és la llibertat d'expressió tal com existeix a la doulce France.
A Salses arribem als confins septentrionals de Catalunya. El fort, tan imposant, tan robust, no va poder contenir, inutile ornement, les hosts franceses.
Toni Royo Pérez, amic meu natural de Castelló de la Plana, un dia de l'agost del 1985 que passejàvem per Salses, va observar que el català s'hi parlava més que a d'altres vilatges veïns. «L'orgullet de ser l'últim poble, per petit que siga, deu comptar».
Crec que, si hi tornéssim ara, ens costaria trobar-hi catalanoparlants, llevat de vells pagesos. No puc passar pels carrers de Salses sense pensar en el títol de la novel·la d'Alan Paton Cry the Beloved Country. Per mi, country i language són quasibé sinònims. Si els catalans del nord no hi fan res, aviat la ratlla estatal coincidirà amb la frontera lingüística i caldrà dir «de la Jonquera a Guardamar». A casa nostra, la llengua catalana només quedarà als llibres, als diccionaris de Creixells i Botet, en els mapes. Ningú no sabrà que Escaró es pronunciava Ascrú; Baó, Bou; Cànoes, Cànus; Tuïr, Tuï. Si els habitants, que llueixen la senyera per qualsevol motiu, no malden per conservar la joia més bonica del nostre tresor, la llengua catalana serà parlada per una minoria de patriotes tossuts, desconnectats de la resta de la societat, estrangers a casa seua, exiliats permanents, vaga secta càtara, club de zombis desesperats.
Els gitanos
Quan era petit, els gitanos em feien molta por. A Nils en deien «els nois», o els gitanos. Quan m'agitava massa, el padrí esmentava «la noia» que vivia en una caravana vora el cementiri de Cànoes.
Els gitanos van arribar a casa nostra cap al segle xv. Van adoptar la llengua catalana i van eixamenar-la per tot Occitània. Avui dia, quasi tots els gitanos del sud de França encara parlen català. A Arle, Canes, Bordeus i fins i tot Lió. Un català pur, amb un accent estrany, quasibé portuguès. Antany, passaven pels pobles, on venien cavalls, «pells de llapín›› (conill) o esmolaven ganivets. A la Catalunya Nord s'han fixat a Millars i Vinçà. A Perpinyà viuen al barri de Sant Jaume. Els gitanos establerts a l'Alt Vernet parlen castellà i viuen en tuguris infrahumans.
Quasi tots s'han convertit al protestantisme i del catolicisme només conserven festes com els Rams. Actualment, la sida amenaça greument aquesta comunitat, i amb ella els darrers parlants naturals del català.
Al turista que vulgui sentir català pel carrer, potser se li acudirà passejar pel barri de Sant Jaume. No crec que sigui una bona idea. Podeu donar un cop d'ull a l'església de Sant Jaume, coqueta amb els seus maons. El porxo de marbre, l'orgue i sobretot els retaules valen la pena, així com la vista del jardí de la Miranda, des d'on es dominen les hortes de Sant Jaume. La resta del barri, indigna d'una ciutat europea del segle XXI, no té equivalent a França. Ni a les zones més sòrdides de Marsella. Retira a una barreja d'alcassaba i del Berlín el 1945. Un desastre... Unes cases perillen ensorrar-se. Ja ha passat. Les voreres esventrades, les escombraries pel carrer. El pintoresc és la cortesia de la misèria.
Les meues relacions amb el poble gitano són paradoxals. Quan entri en un magatzem de mobles o de bricolatge, sovint algun gitano desconegut, al volant d'un Mercedes, m'interpel·la en català.
-Ai! Com vas? Ahir vaig baixar a Barcelona i vaig veure una votura guapa. Vaig pensar amb tu. T'interessa? Ja sas que sun un tipe com cal... Me coneixes.
Més enllà d'aquesta cordialitat, la relació amical no s'estableix. Els gitanos viuen d'esquena a la resta de la societat. No crec que vulguin integrar-s'hi. Refusen els valors de la civilització occidental per mantenir llur identitat. Saben que l'escola francesa vol assimilar-los, però no accepten que els converteixin en paios. Des de la seua fugida de 1'Índia, el poble gitano es va ramificar en una miríada de comunitats. Els gitanos d'Occitània i de Catalunya van adoptar la nostra llengua. L'han agitanat un poc, l'han conservada com un botí de guerra, que deia el novel·lista algerià Kateb Yacine, referint-se a la llengua del colonitzador francès. Els gitanos del nord de França, anomenats sinti, parlen romaní. Django Reinhardt n'era un. Com aquell home podia tocar d'una manera tan punyent amb tres dits? La seua música s'eleva, trista com un diumenge sense amor, un diumenge ple de núvols.
La veritable llengua dels gitanos és la música. Quan gitanos d'arreu d'Europa es troben, s'entenen de seguit agafant una guitarra i tocant tota la nit pregàries paganes als estels.