Plaça de Josep de la Trinxeria

Autor: Joan-Lluís Lluís i Torrentó
Obra: El dia de l'ós , 2004

Quan els francesos van arribar ja devia fer un parell de segles que no es veia cap ós. La gent de Prats els havia matat tots, d'un en un, i per això els francesos els havien vençut. És el càstig, diu el conte. Havien perdut per haver matat els óssos, potser també els teixons, els voltors i les llúdrigues. La gent d'aquesta terra només podrà tornar a guanyar si torna un altre ós i, amb ell, dinasties de pobletans armats de ganivets de dos pams i de trabucs negres de mort. Llavors, els francesos deixaran rere seu l'eco dels crits d'agonia que proferiran mentre marxaran nord endins, i les restes de Chamilly, desenterrades del vestíbul de l'ajuntament, seran llençades al Tec amb la seva bandera i la flaire de la seva llengua.

Però la història exigeix que l'ós torni amb una de les verges segrestades, que no haurà estat violada ni tindrà el cap tocat per la bogeria, una verge que se li haurà lliurat de bon grat i amb ganes de ser-ne l'esposa. És un conte que, podria interessar especialistes en pobles vençuts, vinguts d'universitats per enregistrar els més vells mentre l'expliquen i fer comparacions amb contes d'altres pobles vençuts i dir: «Mireu, són tots iguals, aquí un ós, allà una pantera, de l'altra banda un búfal i tot plegat la mateixa història per suportar de morir derrotats». Aquest conte és tan complicat, si es mira com una profecia, que els mestres d'escola sempre han deixat que s'escampi sense castigar gaire aquells que l'expliquen. Fins i tot algun comandant de guarnició, per la festa nacional, havia fet al·lusió a l'escassetat d'animals ferotges al Vallespir i així tothom havia rigut una mica. Més tard, els més atrevits van evocar la dificultat de trobar verges per aquells paratges, i es vantaven de ser responsables d'aquesta manca. Escopien granets de saliva de tant riure i l'amo del bar on es comentaven aquestes proeses sabia que si pagava un Martini al més bromista, aquest es quedaria temps i aviat començarien concursos de qui xima més cerveses o de qui no xima paga.

Ha tornat un ós i per això tots estan neguitosos. És clar, aquest neguit col·lectiu no és bo per a la mare ni per al seu futur de morta aviat jutjada. Tampoc no ho és per a Bernadette. Perquè encara no n'és conscient, i en Daniel no ha gosat explicar-li-ho, però l'ós acaba d'entrar-li al moll de la vida.

Autor: Joan-Lluís Lluís i Torrentó
Obra: El dia de l'ós , 2004

És una festa per espantar-se amb els terrors esvaïts, per desenterrar els óssos morts i alegrar-se que ja no hi siguin. Una festa de trasbals i d'inversió, un dia que els soldats han de sortir del poble i els óssos poden fer el que volen, i sovint és molt. Són tres nois que fan d'ós, sortejats entre els voluntaris, i així poden riure dels óssos de veritat matats d'un en un. Els vesteixen de pells de xai i s'embruten les mans i la cara d'una poció d'oli i sutge, per ser més espantosos. Després, corren pels carrers i emmascaren tots aquells que agafen, és a dir tothom. I tothom corre per escapar-se, tothom beu pastís o vi negre per imitar-los, ja que els óssos només es paren per recuperar l'alé, fregar-se el clatell o les cuixes i beure pastís o vi negre. Hi ha crits, fusells disparats sense ploms, patacades i caigudes, minyones aixafades pel pes de les bèsties que els amanyaguen els pits i els freguen la cara amb la cara.

Autor: Joan-Lluís Lluís i Torrentó
Obra: El dia de l'ós , 2004

És el dia de l'ós, la festa del mig hivern per fer cuitar la primavera, per exorcitzar les pors del bosc, de nits sense foc, de llamps a la torre de Mir, de grunys rere les portes. És la festa dels homes que es disfressen d'ós per ser més feliços de no tenir óssos al voltant. La festa més festiva, on no es fiquen els mestres ni els militars, per permetre d'aguantar un any feiner de caps cots, de francesos vigilants. Es diu que temps enrere, quan els francesos havien entrat de poc, tothom podia parlar la llengua durant el dia de l'ós, fins i tot els mestres i el batlle ho feien. Ho aprofitaven per llançar injúries, renecs, blasfèmies; parlaven de la xona de la dona del comandant i de les tetes de la seva filla. Cantaven cançons de bressol com si haguessin estat cants de victòria o de bordell; s'explicaven proeses dels homes que més en sabien de trabucar minyones, de les minyones que més en sabien de manejar mànecs d'home fort, i sovint acabaven recitant cançons verdes o amoroses a les ampolles que festejaven.