Autor:
Ignasi Mora Tarrazona
Obra:
Les veus de la ciutat
, 1999
Molts dies es repetia el somni. Vaig acabar per gitar-me com si anara a festejar, tota nerviosa, de tal manera que sentia tocar hores i quarts del campanar del Sant Josep per a donar i vendre. I ell sempre se'm presentava a punt d'abraçar-me, i jo estava a gust, tan a gust... Les nits que no em feia aquella estranya visita, l'endemà no tenia ganes de res. Al contrari, les nits que sí que venia, em sentia lleugera i ben contenta. I va acabar venint totes les nits, encara que no sabria dir si allò era un somni, perquè potser només em pensava que era un somni i, en realitat, era jo que volia que foren un somni els meus pensaments. Va arribar un moment en què el notava tan meu que ja no tenia en compte que no l'havia vist de feia no sé quant de temps, ni que la meua única relació amb ell era a través d'aquell somni.
Però d'improvís, el dia 12 de setembre va succeir la gran desgràcia de la qual encara no s'ha recuperat la nostra família ni la ciutat, i serà ben costós que ens en recuperem mai, i aquell somni desaparegué de sobte, a causa potser de la inquietud que patíem durant les nits i del poc dormir. En un principi tan sols ens n'arribaven notícies d'altres carrers i vivíem pendents del que ens en contaven els veïns o la gent que venia a comprar a la venderia del pare. Però prompte va ser com la inundació de hui: no deixava res a banda, tot ho amarava. Després, el dia 16, la meua Lola va caure malalta. Vetlant-la la primera nit, torcant-li la suor tothora, vaig comprendre que les notícies sobre l'epidèmia de grip eren molt més que xafarderies de la gent.
Don Lluís Burguera, com que és el metge de la família, venia sempre que podia a veure'ns. Hi havia dia que passava tres i quatre voltes per casa. Ho feia més que res per a tranquil·litzar-nos. Ens deia que la grip començava a escampar i que la meua germana s'alçaria al cap de no res. De totes maneres, a ningú se li escapava que Gandia l'havia presa una mort més famolenca que mai. Al matí i a la vesprada, inclús a la nit, vèiem passar enterraments que tenien ben poc de solemne, ja que els rectors s'afanyaven per a poder acudir a tot arreu, i prou càrrega tenien donant el viàtic i confessant els moribunds. Més tard deixaren de fer enterraments i duien els morts directament al cementeri. La clientela que venia a la venderia del pare va acabar per callar i, si els preguntaves res, ploraven i seguien callant, perquè ja no sabien què fer-se'n ni què dir. I el veïnat a penes apareixia pel carrer, en totes les cases hi havia un malalt que demanava una dedicació absorbent.
