Estem fondejats al port fluvial del Xúquer...
Autor:
Tono Fornés Gomis
Obra:
De mar estant
(Una singladura per la costa valenciana)
, 2007
Estem fondejats al port fluvial del Xúquer, enfront de Cullera. Navegant pel golf de València rumb al sud, Cullera emergeix com una illa que s'identifica com la senya del Sucron de l'antiguitat, al mig d'una costa baixa i arenosa. Ja Plini i Estrabó parlen en termes similars i, potser per aquest motiu, els antics mapes sempre han situat Cullera més endinsada a la mar del que realment hi és. De fet, Cullera fou una illa que contribuí al tancament de la restinga litoral que donaria origen a l'Albufera, i encara ara la bassa de Sant Llorenç, a ponent de la serra, dona testimoni d'aquell primitiu estatus illenc. L'aparença de Cullera és tan personal que els romans la van fer servir per a anomenar tot l'actual golf de València, el Sinus Sucronensis.
Vagar per la mar «poblada de peixos», que diu el clàssic, per acabar donant una amarra a un arbre arrelat entre canyars és una de les coses més sorprenents i agradables que es pot trobar un mariner en les seues singladures. En velejar la marinada cap al Xúquer teniu sempre un reflex d'inseguretat: el riu no apareix enlloc, i tres o quatre espigons són possibles referències que confonen definitivament. Decidiu apel·lar a la memòria i recordeu la torre de guaita a migjorn de la gola i un edifici aïllat color d'herba pansida. Ara ja ho teniu clar i modifiqueu el rumb cap a les llunyanes aigües dolces. Navegueu vent en popa, a mitjan vesprada, sobre un movedís llençol de llum, cap a ponent. El sol repeteix com cada dia l'estranya il·lusió i les bromeres de la marinada no esguiten el vostre espill de popa -un simulacre de la matèria que us fa sentir com un ocell aturat, lleuger...
Calia fer les coses bé. La llengua d'aigua dolça era ja perfectament visible i Vicent va centrar el Libeccio com davant d'una pista d'aterratge encara distant. Un reguerol de bromeres, a estribord, assenyalava la penyeta del Moro, marcada per una fàl·lica columna de ferro. L'escullera nord se'ns acostava amb rapidesa mentre un veler abandonava el riu ajudat pel motor i amb les veles flamejant sorollosament. Els primers embats de la marinada el feien capcinejar sense descans.
Les esculleres se'ns mostraven eriçades de canyes de pesca orientades al centre del corrent. El floc es desventava amb la forta brisa de popa que interferia la vela major, i Vicent va decidir navegar amb les veles encreuades i mantenir el delicat equilibri amb intuïtius colps d'arjau. El contacte amb les aigües dolces provocava una mar confusa -com de cassola que bull-, pel xoc entre el corrent del riu i la marinada. Uns instants després el Libeccio navegava per les aigües plàcides del riu, vigilat pels nombrosos ulls que des de les ribes seguien el nostre avanç.
La proa penetrava decididament a les aigües i s'obria camí a través del corrent. El veler, però, a penes progressava entre els canyars, i quan el vent s'afeblia semblava aturat davant la irònica mirada dels espectadors. És un miratge que ens recorda el vell Heràclit: navegar dins un flux que contradiu el moviment.
Mentre per popa les esculleres es tancaven novament i ens separaven de la mar, un horitzó de salzes, eucaliptus i palmeres solitàries ens feien oblidar la concret coast que els marges fluvials s'encarregaven d'esborrar. La serra de les Raboses -o serra de l'Or, com deia Vicent, la mà a l'arjau- ens mostrava el vessant sud amb l'ermita-castell i el ziga-zaga blanc del viacrucis. El vent queia de sobte, rolava capritxós, tornava a enfortir-se: era ja un vent falsejat per les interferències de terra que calia vigilar per a maniobrar amb les veles i evitar la trabujada.
Fondejaríem a la riba dreta, per lliure. Vam decidir deixar hissat un tros de floc suficient per a mantenir el Libeccio aproat al corrent, dòcil a l'arjau. Pura màgia: un moviment de timó i el veler deixa caure delicadament la proa cap a la riba i es desplaça transversalment sense avançar-hi un pam. Arjau a la via en el darrer moment i el Libeccio queda abarloat a una embarcació. Unes amarres a un salze i a la soca d'un om constitueixen el final de la remuntada a vela del riu.
