Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
És la part del país que més s'apropa a l'illa d'Eivissa, la qual s'hi pot veure en un dia clar. Geològicament, el cap de Sant Antoni és només part del massís del Montgó, que arriba fins a la mar i, per tant, produeix una costa molt abrupta amb penya-segats i molt accidentada. Tant el cap com el Montgó formen part de les Serralades Bètiques, que continuen a sota la mar fins a la Tramuntana de Mallorca. Hi seran lectures pertinents un fragment de Flor de maig, de Vicent Blasco Ibáñez i una descripció del paratge de la mà de Baltasar Porcel.
Negra nit, navegava la Garbosa en aigües del Cap de Sant Antoni.
Cuejaven al voltant de la barca, com peixos de foc, els encesos reflexos del far, trencats i doblement inquiets per l'incessant moviment de les aigües.
El Cap de Sant Antoni es destacava amb el seu trencat gegantí, recte, treballat i brunyit per les tempestes, i darrera, terra endins, s'aixecava amb ascensió interminable l'ombrívol Montgó com un borró sobre la blava immensitat.
El far brillava en la massa fosca com l'ull inflamat d'un ciclop espiant els navegants.
El vent de la costa era lleu, i la Garbosa havia passat tot el dia per travessar el golf. Ara tenien davant la proa el mar lliure: eren a l'entrada del veritable camí d'Alger.
El Retor, assegut a la popa, prop la canya del timó, esguardava, per orientar-se, la fosca massa del Cap, i examinava a l'ensems un vell compàs del seu oncle, sobre l'entelat vidre del qual es projectava la llum del fanal que il·luminava el vaixell.
Tonet seia al seu costat i l'ajudava amb la seua experiència. De tota la tripulació ell era l'únic que coneixia Alger.
El Cap de Sant Antoni avança, pla i segur, en direcció a l'est, amb una altura sobre la mar de cent seixanta-tres metres, cromat de blanquinositats i ocres, de verds foscos. Trobem una ermita amb aspiracions gracioses. La vegetació és baixa, de matolls, vinya i figueres de moro. Pastura alguna cabra, amb mirada misteriosament humana. El Cap domina una panoràmica ampla, ara rutilant de sol. Amb menys llum i vent del nord la visibilitat, des d'aquí, deu ésser rica, de subtilesa infinita. La inhòspita arquitectura del far —com la de tots els altres, com la de les cases dels peons de camins i les estacions ferroviàries— crema de sol i no s'hi endevina cap contingut humà. Devora hi ha la casa del semàfor, i aquest estri dins una mena de gàbia amb persianes.[...] Tornant camí enrere, trobo un jove magre, amb bicicleta, encès de calor, fumant un cigar. Li pregunto on va, i em diu que a festejar. Penso en la filla del faroner o del semaforer: una noia segurament tímida, d'aparença general gregària, que deu pescar uns avorriments satànics i desitjant sortir d'aquí deu tenir una casera obsessionada.
La mar és calma. Passo pel costat d'un garrigó de pinotells amb ruscos d'abelles. És migdia.
Altres indrets de Xàbia: