Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La capella gòtica de Santa Maria, al castell Major, va ser construïda el 1276 però entre 1431 i 1434 va ser reconstruïda totalment per l'ordre de la Reina Maria, esposa d'Alfons IV el Magnànim. En ella es troben enterrats almenys els següents presoners: el comte d'Urgell 11 de novembre de 1434; Martin Deu d'Aux, 1440; Piedro Brunor, 16 de juliol de 1445, Jaume d'Aragó i Arenós 2 de febrer de 1465; Leonardo de Alagón, marquès de Cristamo (Sardenya) 3 de novembre de 1494 i Hug Roger III, últim comte de Pallars abril 1504.
La tomba de Jaume d'Urgell, aspirant al tro de la Corona d'Aragó i darrer representant de la dinastia de Barcelona, contenen les seves restes que foren trobades pel cronista xativí Carles Sarthou el 1945, a l'església de sant Francesc, i solemnement traslladades al castell el 1950. L'industrial i patrici Gregori Molina féu tallar el sepulcre que les contenen. En la tomba hi podem veure l'escut quadribarrat de la Casa Reial d'Aragó i l'escut del comtat d'Urgell. Dues són les lectures que hi podem fer, plenament romàntiques: primer, un fragment que Constantí Llombart dedicà al Compromís de Casp i a les peripècies del comte i segon, un fragment del monòleg d'Àngel Guimerà en què presenta el comte en ple deliri.
Lo compromís de Casp en lo castell de Xàtiva (fragment)
¡Pobre comte! La sort malastrugada,
¿a on lo durà, vençut i presoner?
Mes li valguera en la darrer jornada
llançar, batent-se, lo sospir darrer.
Més li valguera a l'àliga ferida,
ans que vindre a les mans de son vogí [botxí],
caure a sos peus exànime, sens vida,
lliure del monstre del martiri així.
Més, i molt més, mil voltes li valguera,
que era més negre que la nit son fat!
Regir son poble i sos vassalls volguera,
i pagarà mil voltes son pecat.
Sol i traït per gent ben descastada,
heu-lo als peus d'En Ferran cercar perdó;
vençut als colps de sort tan desdijada
sembla ja mans anyell lo brau lleó.
Sembla el roure potent que sa alta testa
a aixecar fins los núvols s'atrevix,
i entre el bruit horrorós de la tempesta,
la dobla als colps del raig que lo ferix.
Cec d'ira, en Lleida, el príncep de Castella
volgué en persona al comte fer la llei,
i a tots estranya i causa meravella
veure tal sanya en tan magnànim rei.
¡Compte infeliç, no esperes ja clemència!
¡Disposat, sí, disposat a sofrir!
Ton enemic te dicta la sentència
i a curtes pauses te farà morir.
No et vol matar, ni de sos regnes fora
t'ha de fer dur, puix vol guardar-te bé:
que té el d'Urgell partit lo rei no ignora,
i diu: «De tal destorb jo em lliuraré».
I al que en ser rei un jorn ensomniara,
com lladre vil, lligat de peus i mans,
de castell en castell heu-lo anar ara
maltractat i envilit pels castellans.
Pels castellans, pels castellans, ¡oh, mengua!,
que el matracten i insulten a l'ensems;
bé el pot ara escarnir la seua llengua
que ell arrancat haguera en altre temps!
I així tretze anys, tretze anys fins que aplegara,
per fi el d'Urgell a sa darrer presó,
a on li quedava que sofrir encara
lo terme cruent de sa crudel passió.
Mort d'en Jaume d'Urgell (fragment)
Talment com en Ferran lo jorn tristíssim
que vaig caure a sos peus davant ma esposa.
Bé us conec, los he dit: duien l'estampa
de l'intrús castellà damunt del rostre.
Com les mans se m'aturen? ¿Com no salten
al coll estenallant-vos i us afoguen
i arrencant-vos la llengua us bufetegen
de dret i de través amb sa carn llorda?
Miserables, veniu! Aquí, en la terra
on los cucs s'arrosseguen, vos pertoca
caure humiliats! Jo sóc de Catalunya,
d'Aragó, de València, de Mallorca...,
jo sóc l'únic senyor per mon llinatge,
lo vostre pare un lladre de corones!
I, en sentir-ho els fantasmes, en ses destres
s'agitaven les flames tremoloses.
L'un m'ha dit acostant-se, encès per l'ira:
Vil ets i català! Mes jo en lo rostre
li he escopit. Té, és per tu: tota una raça
per la boca d'un vell és qui us afronta.
Ah! Tots tres s'abocaren com a feres
al meu damunt, llançaren les antorxes,
i sentir m'ha semblat en les entranyes
com lo fred d'un punyal. Aquella porta
s'ha obert per dar-los pas; i s'extingiren
les tres flames per terra, i en la fosca
m'he cregut que em moria!... Ah, Déu, somniava,
i al fi m'he despertat com altres voltes.
Mort d'En Jaume d'Urgell (fragment)
Monòleg
Presó de l'últim comte d'Urgell Xàtiva. Porta al fons, que es tancarà amb estrèpit després d'aixecar-se el teló. Finestra reixada i alta a la dreta per on entrarà la lluna quan s'indiqui. Un jaç a l'esquerra. Per terra una antorxa apagada, i una arma partida pel mig amb l'empunyadura en forma de creu. Jaume d'Urgell estarà estès com mort al mig de l'escena. Poc a poc obre els ulls asseient-se a terra abans de començar a parlar.
Espantosa visió! Si fins me sembla
que somni no ha sigut; que aquells tres homes
ben despert los he vist i que em parlaven!
Mes no; que jo he dormit sobre esta roca.
Senyor, Déu meu, dau-me coratge; els braços
me pesen com a troncs i el cap se'm torba.
(Pausa.)
Ja serà mitja nit. Vull a la reixa
acostar-me i no puc. Si no tinc forces
per moure un pas d'ací. Sembla que em lliguen
los braços d'un cadavre eixint de sota!
Aquí haig d'estar; aquí!! Com cada vespre,
com cada nit, com cada jorn: tothora
parlant amb mi mateix o amb los fantasmes
que congria la febre que m'arbora.
(Alçant-se treballosament d'en terra i sostenint-se en la paret o en una columna de pedra.)
I ja han vingut aquesta nit. Tres eren;
mes no entraren pel mur com altres voltes:
per la porta ha sigut; que jo l'he vista
badallar i esculpir-los rogallosa.
No era cap en Ferran; mes s'hi assemblaven
tots tres, los maleïts. Com les antorxes
m'acostaven ais ulls! Jo prou volia
despertar, mes debades. Sobre el rostre
lo llençol me tirava per no veure'ls;
mes, un d'ells, amb lo peu, lo drap de sobre
m'ha apartat, tot dient: Aixeca't, mira'ns,
Jaume, comte d'Urgell; som fills de l'home
que triaren a Casp, del que et va pendre
la corona reial d'aquestos pobles.
I el fantasma callà. Jo m'he sentida
una onada de sang botre a la gorja;
i m'he alçat; i amb les ungles com a grapes
he apartat mos cabells, los ulls enfora
famolencs de mirar-los, amb la llengua
de ca penjant!... I com se'n reien! Monstres!
Altres indrets de Xàtiva: