A la casa de mos pares
mai més hi podré; tornar;
tot en ella quan hi entro
darrere meu va mirant:
com cada estiu, tot espera
als pares que no entren pas!

Ja l'àlber cobert de fulles
s'engronxa sobre el terrat;
ja en el porxo i les teulades
escotxegen els pardals;
ja l'abella remorosa
volta en la parra el muscat.

A la casa de mos pares
mai més hi podré tornar.
Planteu una heura que creixi
en finestres i portals,
i a dintre deixeu que visquen
aire i records del passat.

***

Als matins era la mare
qui em despertava amb son bes.
D'ençà que és morta en ma cara
jamai he sentit que el fes;
i jo em dic: qui sap si ara
no vol que em desperti més.

Per la Pau

Ja prou de sang i de plom
damunt dels camps de batalla.
Sembrem els camps de forment:
cada u sembri en sa pàtria.

Mai més odis entre humans;
fem eterna una abraçada:
cel igual tenim per tots,
terra mateixa ens aguanta.

Tots tenim un cor al pit,
tots som fills de pare i mare:
a tots ens ha fet un Déu,
i Ell no ha triat una raça.

Anem i vinguem del mar
cercant l'amor i tornant-la;
fem igual que els oronells
que pertot aimen i els aimen.

Que s'acabi l'avorrir,
que es tornin eines les armes,
que no es vessi més la sang,
que no corrin més les llàgrimes.

I preguin els sacerdots
per tota la gent que és nada,
fins que s'aixequin les creus
més altes que les espases.

Del meu àlbum (fragments)

Era al caient de la tarda;
el temple estava desert:
em varen dir que guarnies
la capella del Roser,
i sens remor vaig entrar-hi
com a lladre o com follet.
Vora teu vaig enfilar-me
i vaig dar-te el bes primer,
mentre ton cap, vida meva,
fugint poruc a l'incert,
la llàntia de la capella
feia brandar dolçament.
Aquelles flors se marciren;
nostres ànimes també:
tot s'ha mudat en la terra;
ni et conec ni jo em conec;
mes encara veig la llàntia
com s'engronxa dolçament.

Els nostres ulls en l'església
s'han trobat aquesta nit:
indiferenta et quedares
com si mai m'haguesses vist,
però ja els grans del rosari
no han corregut per tos dits.

I al lluny, enllà, d'enllà, ben sol, sobre la via romana, prou que te'l mires, torrat per segles de sol i de serenes, escamarlat per no caure, com s'adreça, fent encara de sentinella d'avançada, l'Arc de Berà, mai més per a tu guaita de vius contra de vius, sinó vetllador tan sols de la fossana immensa de les centúries a on dormen, fredes i per a sempre barrejades amb les cendres dels saguntins, les cendres dels Barques, dels Escipions i dels Sertorians, les cendres, ai! de nosaltres mateixos quan, morint per la llibertat, ens dèiem Indíbil i Mandoni. I en despuntar el sol del nou dia, jo et sé veure a tu encara, oh esperit de Roma com flamegen els teus ulls esperançats de vida, mirant brillejar d'ací d'allà, sobre les planures i les valls de Catalunya, que pel treball es desperten, punts lluminosos que et sembla que caminen i que prens per reflectes dels capells i de les llances i espases de les teves legions que tornen... I són només els reflectes de l'aigua dels rius que assaonen les terres i la llum del sol naixent que llampega poderosa i enlluernadora sobre els vidres de les fàbriques catalanes, que treballen febroses teixint-li a Catalunya el mantell de la regina. Que tu, colònia Julia Victrix Triumphalis Tarraco, has passat per a sempre, com passa i passarà tot el que a la força s'imposa. Que per voluntat de Déu li ha arribat el seu dia i va a sonar la seva primera hora de victòria i de llibertat a Catalunya.

Arc de Berà  (fragment)

I és cert, sublim arcada, que esmentes la fortuna
d'aquelles aus intrèpites
que amb revoleig cobriren l'ample món?
I és cert que la tempesta no escamparà ta runa?
que ans sa tronanta còlera
jamai vençut encorbaràs el front?

Seràs en ta arrogància colós de la victòria
que alça als espais, en èxtasís,
les mans unides invocant a Déu;
veient els mons com giren i afadigats de glòria
com van, en host llarguíssima,
els segles a la mort besant ton peu?

No s'ha esborrat per sempre ta llei sobre la terra?
No daren fruit les prèdiques
de santa mansuetud, de dolça pau?
No tanca la fossana del monstre de la guerra
els ceptres dels autòcrates,
les cadenes sagnoses de l'esclau?

Oh prou ho diu el càntic dels fills de Catalunya;
damunt les torres gòtiques
els senys parlant a Déu de germandat;
el carro de l'ingeni que ve de terra llunya,
més alt que ahir tes àligues
llençant el fum senyal de llibertat.

I el vent que du en ses ales dels pobles que volteja
perduts remors de màquines
i aromes de les prades i turons;
la fressa misteriosa del mar que remoreja
com si enyorés exànime
la porpra que li daven tes legions.

Per ço quan les muntanyes es perden en la broma,
i estén sa llum benèfica
l'antorxa funerària de la nit,
bé sembles, ai, l'espectre de l'assolada Roma,
que, tot cercant sos hèroes,
trau del sepulcre el front adolorit,

¿Què es feren en ta plana les àligues guerreres,
la voluntat despòtica
dels fills de les victòries imperials?
On és el bosc de llances, de feixes í senyeres?
On són les roges clàmides?
On són els déus i els cèsars immortals?

Debades en tes ires llambregues la planura:
ai que tes gents indòmites
per vèncer al món no s'alçaran mai més!
El riu no torna enrere; la vida no s'atura.
Damunt ta glòria efímera
llença sa glòria l'àngel del progrés.

Poblet (fragment)

Quin brogit! Les dues atxes
s'escabellen sota els arcs,
i s'atufen i es cargolen
sobre els murs llengotejant!
Ja una colla s'arreplega
vora els sepulcres reials:
Ja un hi arramba l'espatlla;
tres o quatre ja són dalt.
Per les voltes ja ressonen
los cops d'escodes i malls;
ja s'esquerden les llosanes;
ja rellisquen dalt a baix.

Rei En Pere, Déu et valga:
per quan deses lo punyal?
Ja han tret a feix ses despulles
a dintre manyoc de draps:
els ossos, com joc de bitlles,
topen damunt del llosat.
En Ferran, lo d'Antequera
ara ets franc del vectigal!...
Enllà va la carcanada,
sembla un gabiot que es desfà,
i dalmàtica i corona
tot florit i rovellat.

Va pels aires Joana Enríquez
toca i mantell voleiant:
ses urpes encara estrenyen
un Sant Crist malaguanyat;
per terra el cap s'esgarria
botent amb so de cascall.
Damunt el cos de la reina
el trist Carles han llançat.
Los que en vida s'avorrien
ara en mort s'han d'abraçar;
i ai!, que pels segles dels segles
les cendres barrejaran.

No toqueu el rei En Jaume
que la terra s'entrarà!
Per l'esvoranc del sepulcre
passen com fures les mans;
la primera que el tocava,
amb l'espasa es va tallar.
Per lo cap ve que l'estiren:
ja segueix tot enrampat;
vestit amb l'hàbit de monjo,
los cabells rossos penjant,
la destra sobre l'espasa
els ulls oberts i emboirats.

Ja l'arramben a un sepulcre,
els braços pengim-penjam:
de gairell com l'arrambaren,
a tots passa de dos pams.
Les flames damunt son rostre
es mouen vermellejant,
com si a dintre de les venes
tornés a córrer la sang.
Rei En Jaume, com no crides
la teva raça al costat?...
La raça del rei En Jaume
balla entorn dant-se les mans!..

Una dona escabellada
a pes de braços l'ha alçat:
cap a les cel·les se'n puja,
darrera tots se n'hi van:
ja li cau a mitja escala;
ja altra dona l'ha aixecat;
fins al cos lo rei En Jaume
torna a eixir sobre dels caps.
Tots porten blandons i ciris,
i s'acosten i se'n van
pels corredors i les cel·les,
escarnint los cants sagrats.

La mòmia del rei En Jaume
ja acosten a un finestral.
—Poble, ¿a qui vols —ja bramulen-
a Jesús o a Barrabàs?
Los vidres salten a trossos;
la finestra dóna al camp.
La nit, que hermosa i serena!...
l'aire, que dolç i embaumat!...
La lluna, alçant-se tranquil·la,
daura muntanyes i plans;
se sent belar una ovella;
un rossinyol ha cantat.

Mort d'en Jaume d'Urgell (fragment)

Talment com en Ferran lo jorn tristíssim

que vaig caure a sos peus davant ma esposa.

Bé us conec, los he dit: duien l'estampa

de l'intrús castellà damunt del rostre.

Com les mans se m'aturen? ¿Com no salten

al coll estenallant-vos i us afoguen

i arrencant-vos la llengua us bufetegen

de dret i de través amb sa carn llorda?

Miserables, veniu! Aquí, en la terra

on los cucs s'arrosseguen, vos pertoca

caure humiliats! Jo sóc de Catalunya,

d'Aragó, de València, de Mallorca...,

jo sóc l'únic senyor per mon llinatge,

lo vostre pare un lladre de corones!

I, en sentir-ho els fantasmes, en ses destres

s'agitaven les flames tremoloses.

L'un m'ha dit acostant-se, encès per l'ira:

Vil ets i català! Mes jo en lo rostre

li he escopit. Té, és per tu: tota una raça

per la boca d'un vell és qui us afronta.

Ah! Tots tres s'abocaren com a feres

al meu damunt, llançaren les antorxes,

i sentir m'ha semblat en les entranyes

com lo fred d'un punyal. Aquella porta

s'ha obert per dar-los pas; i s'extingiren

les tres flames per terra, i en la fosca

m'he cregut que em moria!... Ah, Déu, somniava,

i al fi m'he despertat com altres voltes.

El cap d'en Josep Moragas (fragment)

Quan sonin les trompetes
del jutjament final
els hèroes de la Terra
que dormen oblidats
pel mig de les gentades
sos fills han de cercar.
I jo els diré: amb vosaltres
el roure s'ha assecat,
i els nous borrons moriren
abans de plançonar.
Mireu allà els que s'alcen
d'entorn el Montserrat:
porten al coll reblada
l'anella de l'esclau:
sa cara és esllanguida,
son pit i front ben baix;
sa parla és forastera,
no és nostre el seu tirat:
tots són de Catalunya,
ni un sol és català!
I els hèroes de la terra
sens veure't passaran!

Oh pàtria, pàtria meva,
bé et toca de penar,
que per graons d'abismes
vas sens repòs tombant.
L'horrible criatura
que ahir te rematà,
si no té al cos el diable,
s'hi troba emparentat.
Ai trista Catalunya,
bé et cal el treballar!
Per eixa vida impura,
que és món, dimoni i carn,
el sol no té mai posta:
deixonda't, que ella jau.
Tu no pots ser, oh folla,
el Júpiter tonant
que arruixa a sa Danae
amb pluja d'or canviat.
Ton lloc és baix la taula;
ja els ossos te daran;
llepa la mà que et pega,
resa per ella als sants,
i obre't el pit, que xuclin
a glops a glops ta sang!—

La meva ciutat

Te voltaven les muralles
quan vaig entrar al teu clos,
i de la pólvora encara
se sentia la fortor.

Quants cops, estimada meva,
has bregat a sang i foc
per desfer-te les cadenes
reblades per malfactors [...]

Mes el temps ha fet sa via
i les muralles no hi són,
i ma ciutat benvolguda
s'ha estès sobre plans i monts;

i on se flairava la pólvora
s'hi senten perfums de flors,
que es diu que la gent és bona
i que la pau és pertot. [...]

Lo cap d'en Josep Moragues (Fragment)

A la claror del dia
sobre el barrot callat
no sent les mestralades
ni el calabruix ni els llamps;
mes en venint les ombres
fa por son refilar.
Viatger, vingues d'on vingues,
si tens lo cor honrat,
flecta els genolls i prega,
com fill, davant lo cap
del pros Josep Moragues
lo nostre general.

Mireu-lo al clar de lluna
sobre el portal de Mar:
té el pergamí del rostre
fet clapes i brufat;
la boca sense llavis;
els ulls, dos esvorancs:
manyocs de cabells rojos
dels polsos arrapats;
contret de front i celles:
verdós i negrejant.
Dintre un gabiot de ferro
tot de gairell penjat,
les aus avalotades
lo piquen revolant,
i ell cruix i traqueteja,
i es mou d'ací d'allà.

De sobte se li enconen
los ulls com a fornals;
li bull la cabellera,
tot punxes, onejant:
solquen sa faç les venes
com betes d'un penyal;
dintre el gabiot s'adreça;
fugen a vols les aus,
i ell diu amb les dents closes
i amb veu d'agarrotat:

—Oh torre de cent braces,
ja pols del camí ral!
Oh mar de feres ones,
ja abisme ressecat!
Oh altíssima galera
ja estelles en la llar
on couen les bagasses
pel ventre del tirà!
Nissaga desvalguda
lo que ets i el que has estat!
Tu que de mar i terra
te feres dos esclaus,
de pellingots vestida
traient per tot la carn
vas de genolls per terra
rebent als ulls lo fang.
En lo teu pit indòmit
pels cuiros masegat
on s'han partit los ferros
de llances i panars,
lo somiqueig de dona,
que be que ara li escau!
Allà on lo cor tenies
hi deus tenir un cranc;
abans que jo ets podrida;
primer que jo has passat!

Quan sonin les trompetes
del jutjament final,
los hèroes de la terra
que dormen oblidats
pel mig de les gentades
sos fills han de cercar.
Jo els hi diré: amb vosaltres
lo roure s'ha assecat
i els nous borrons moriren
abans de plançonar.
Mireu allà els que s'alcen
d'entorn lo Montserrat
portant al coll reblada
l'anella de l'esclau:
sa cara és esllanguida
son pit i front ben baix,
sa parla és forastera,
no és nostre el seu tirat:
tots són de Catalunya,
ni un sol és català!
I els hèroes de la terra
sens veure't passaran!

Indíbil i Mandoni

III

— Ilerda, vale: el sol de ta grandesa,
s'ha post per sempre enmig la nuvolada;
la Mort amb toga dels inics procònsols
els peus sagnosos en ta cendra escalfa!

Ilerda, vale. Ja no tinc de veure
tos murs altíssims coronats de guaites,
l'altar de Belo, tos palaus que miren
del clar Sicoris les correntes aigües!

Mai més l'esposa de mon cor volguda
el dolç fillet abraçarà en ma falda,
ni haig de sentir mai més la veu d'Indíbil,
ni haig d'estrènyer mai més la mà dels Barcas!

Davall les runes que els romans trepitgen,
ben sol, Ilerda, sens capmall ni espasa,
ben sol, de nit, escoltaré ta angoixa,
el dring dels ferros de tes gents esclaves!

I entorn mon llit rodolaran els segles,
i els fills, migrats, oblidaran sos pares.
Oh poble trist de mon afany la joia;
oh fat cruel!; oh llibertat!; oh pàtria!—

Així planyent-se el cavaller Mandoni,
en terra els ulls i el caperó en la cara,
els llargs graons del cadafal se'n puja
voltat per colles de saions que esglaien.

Ai déus, la mort en el combat que dolça!
que amarga avui enmig de sa nissaga,
plaer de Roma, mercenària impura
que ven son cap per a nodrir ses aigles!

Ja cau en terra; ja els clarins retrunyen;
ja el front que abrusa en el piló descansa,
traient la vista de l'indret del poble
que trist se'l mira amb la rojor en les galtes.

Tot d'una un crit ha ressonat; sens esma
les turbes s'obren, els botxins s'aparten:
feresta dona, el ropatge a trossos,
amb un nin sobre el cor munta les grades.

La veu Mandoni i les cadenes trenca,
i estén els braços de genolls alçant-se...
Mes ai que xiula la destral, llampega,
i un tronc desploma's i una testa salta.

La mare al poble gemegant la mostra:
—Què has fet, oh raça de tants hèroes? Guaita,
I a eix preu te vens a tos botxins? Desperta!
Venjança i llibertat!... I el poble calla!

L'enxaneta

La plaça gran de la vila
és plena de gom a gom;
brandant lo castell s'enfila,
i a l'entorn cridant s'apila,
per aguantar-lo, tothom.

—Amunt va! — I fent esqueneta
cap amunt hi pugen tots,
ja sols hi manca el xaneta
que abraça a sa mare inquieta
estremint-la amb sos sanglots.

—Amunt fins al cel! — febrosa
la gent crida amenaçant;
i la mare, tremolosa, l'empeny,
i mirâ'l no gosa;
i el nen va pujant, pujant...

Ja és dalt; i el pobret somreia
quan la torre cau d'arrel;
i encara al morir se'l veia
com, alçant los braços, deia:
—Sí, mare: amunt amunt fins al cel! —

A Raquel Meller

Ta veu és dolça, fresca, enamorada.
Si cantessis al bosc, s'aturaria
la font per a sentir-te, i l'ocellada;
si cantessis pel mar, amb goig l'onada
estenent-se a tos peus s'adormiria.

Quan l'home et sent, es diu: «La vida és bona!»
i del cor se li afluixen les cadenes,
i el cel aspira en ton encís de dona.
Mes quan calles, la ditxa l'abandona:
que són més fortes allavors les penes.

Quan veig mon cap que cendreja,

i endavant sols veig la mort,

i han oblidat les rialles

els meus llavis i el meu cor,

per fugir de la vellesa

me resta un camí tan sols:

penso en la mare enyorada

i em trobo nin altre cop.

Barcelona, 8 març 1900

Estimat Ramon:

¿Què ha passat amb l'Agrupació Catalanista del Vendrell, que m'acaben de dir que s'ha dissolt?

Desitjaria que me'n donessis notícies. A veure si és que es tracta de netejar-la d'elements estranys a les nostres idees de tota la vida, fent-ne altra entitat més resolta que comprengui el catalanisme amb tota sa puresa encara que sigui en menys número.

Tu hi pots fer molt en aquest sentit, perquè no pot ser que vulguis deixar al Vendrell, d'a on ets fill, i d'a on quasi en sóc fill jo, sense una agrupació catalanista, i molt menys si es tractava de substituir-la per altra agrupació amb esperit de discòrdia...

Com te dic, t'agrairé que me n'enteris.

Sempre ton amic de la infantesa i ton company sempre del catalanisme més radical, l'intransigent, que així tant tu com jo l'hem sentit sempre,

Àngel Guimerà

Sobretot, Jaume, guardem-nos de que els anys no refredin el nostre entusiasme per Catalunya; no siguem mai vells d'ànima. Avant i fora, per aquesta terra.

El Jepet i la Jepeta (fragment)

El Jepet i la Jepeta

diuen que s'estimen tant:

ella es creu tota una dona

i ell presum que és home gran;

i per més que ni un ni altra

als nou anys arribaran,

tots tibats diuen pel poble

que aviat es casaran.

La Jepeta és rossa i blanca,

el Jepet com un carbó.

Viu l'aimada a un cap del poble

i a l'altre cap l'aimador;

mes un dia van trobar-se

a vora l'abeurador,

que la mossa hi duia un matxo

i un altre matxo el minyó.

I va ser que la Jepeta

va caure a l'aigua corrent,

i el Jepet per a salvar-la

se tirà a l'aigua rabent.

Abraçadets ne sortiren,

tantost plorant com rient;

i els matxos sols ho van veure

com fou l'enamorament.

Mes d'aquell dia a tota hora

l'un rere l'altra se'n va,

i ella es vol posar cotilla

i ell s'ensinistra a fumar;

i amaguen sota una pedra

tot lo que dels dos serà;

un mandró, el cap d'una nina,

pell de serp i un tros de pa.

Senyors del Centralisme i del Castellanisme espanyol: contesteu-me serenament a aquesta altra pregunta: Si demà, per los atzars del temps, l'Espanya arribava a unir­-se amb la França formant només un Estat, ¿creieu vosaltres que fóra deure de patriotisme fer desaparèixer les lleis i els costums d'un dels dos pobles per a implantar-hi les lleis i els costums de l'altre com a pròpies? ¿I quina llengua consideraríeu que havia d'ésser l'única oficial, vosaltres, que sou unitaristes? Les dues, segons vosaltres, no hi podrien cabré dintre del nou Estat. ¿Gosaríeu a pretendre que la llengua general o la llengua oficial a França fos la castellana? ¿Admetríeu que a Espanya fos llengua oficial la francesa? ¿Los Núñez de Arce d'aleshores no s'aixecarien indignats fent de regionalistes, tan vehements, tan convençuts com nosaltres, o és que doblegarien lo front, complaguts, trasmudant la vostra Acadèmia Espanyola en Acadèmia Francesa, i s'afanyarien a escriure les seves novel·les, les seves poesies i a fer los seus discursos en la llengua francesa, i en les escoles d'Espanya s'imposaria la llengua que havia estat estrangera com a única llengua mare, i castigaríeu als nois crudelment si parlaven la pròpia, i ells los espanyols, los castellans farien traïció a la seva història i a son esperit d'independència donant l'últim adéu al morir als seus fills i a la seva pàtria en la llengua d'aquell Bonaparte que amarà en sang i embolcà en flames tants pobles de llengua castellana?

Doncs tot això i només és el que segles i segles predica i practica el Centralisme aplicant-ho a Catalunya.

Amarada per la lluna,

muntanya de Montserrat,

em sembles la immensa flama

d'un foc-follet encantat,

que és Catalunya al plegat,

on fan verms tots els homes

i el mort és sa llibertat

Un gegant hi ha a Catalunya

sobre terra agenollat;

mans i dits aixeca enlaire,

que el gegant és Montserrat.

S'hi estarà fins que a la Glòria

ens tornin la llibertat;

i després, per agrair-ho,

per tota l'eternitat

Lo cavall de la mort

Fa cercles en la terra
mon cavall galopant
De nit i a clar de dia,
de ponent a llevant!
Vaig bé en sa espatlla nua
per sota els peus creuant.
Ma esquerra en la crinera
ma dreta en lo volant!
I vaig segant, segant
i cantant.
Tot l'univers estès al meu davant...!

És negre com lo sutge
té els ulls tempestejant.
D'un bot passa les ones
les potes ajuntant.
D'un altre és a la lluna
d'un altre al sol gegant!
Aüp!, el ventre a terra
que mai l'aturaran!
I vaig segant, segant
i cantant.
Tot l'univers estès al meu davant!

Tristes

Sembla ahir, i fa trenta anys!

El mariner cridà: terra!

i la mare em va besar

i em va dur a la coberta.

Era el punt de mitja nit;

a l'entorn tot era negre;

i ara vèiem, i ara no,

algun llum o alguna estrella.

Poc a poc s'alçà del mar

i s'avançà en les tenebres

com un monstre agegantat

que ens feia por i ens atreia.

La mare pregunta el que és,

i el mariner li contesta:

—Tenim a prop Montjuïc,

que ens crida i ens surt a rebre. —

Mare meva... fa trenta anys

que arribàrem a esta terra;

i l'ombra d'aquell amic

ens vol com la nit primera.

¿Qui diria que ens guardés

una fosa per a jeure!

Ja a tu Montjuïc te l'ha dat,

i la meva la sé d'esma.

La meva ciutat

Te voltaven les muralles

quan vaig entrar al teu clos,

i de la pólvora encara

se sentia la fortor.

Quants cops, estimada meva,

has bregat a sang i foc

per desfer-te les cadenes

reblades per malfactors [...]

Mes el temps ha fet sa via

i les muralles no hi són,

i ma ciutat benvolguda

s'ha estès sobre plans i monts;

i on se flairava la pólvora

s'hi senten perfums de flors,

que es diu que la gent és bona

i que la pau és pertot. [...]

Al Tibidabo

Al darrera Montserrat,

al davant la mar pregona.

Ai, Tibidabo estimat,

miranda de Barcelona!

Tens de dia les abelles

a sota teu treballant;

de nit s'han tornat estrelles

que van per ton cel rodant.

I t'embauma la ginesta,

i ajunten sos cants les aus

als bronzes tocant a festa

i al cornejar de les naus!

Oh Tibidabo estimat!...

Déu te do la vida bona

amb aires de llibertat,

miranda de Barcelona!

Darrer plant d'en Claris

Sento les passes de la mort que em volta,
i el seu alè glaçat sobre ma cara.
En l'hora aquesta mundanals rancúnies
com vol de corbs al clarejar lo dia
de mi s'allunyin, que el Senyor m'és pare,
i els grillons besaré si Ell los envia.
Pàtria: tu deus lluitar; mes com lluitaren
les tribus d'Israel: si la victòria
Déu te l'aparta, almenys que les centúries
te vegen per l'amor empresonada;
i altra volta se senti allà en la glòria
d'en Ferran i d'en Jaume l'abraçada.
Tots los grillons no maten ni envileixen.
Què són marges al riu, si al mar camina!
Treballa: un jorn a ta mestressa els pobles
li diran «t'és germana», per a honrar-la;
pensa en Jesús que de la creu mesquina
va fer lloc esplendent a l'abraçar-la.
I els últims mots, escolta'm, Catalunya:
tu has estat i seràs: ni en mort ni en vida
vincla son tronc lo roure centenari.
Quan va a pondre's lo sol, sa llum incerta
amb l'últim raig deixa una gent dormida;
i el raig mateix a una altra gent desperta!

Les fulles seques

Les fulles seques fan sardanes
d'ací d'allà saltironant,
i dintre el bosc la tramuntana
sembla la cobla al lluny sonant.

I quin seguir de fulles roges
que enjogassades porta el vent!
Les que més corren semblen boges,
d'altres se'n vénen dolçament.

I quan el sol se'n va a la posta,
l'arbre, que enyora el seu fullam,
poc a poquet son ombra acosta
als balladors damunt del camp.

I surt la lluna trista i sola,
fulla d'un arbre on ha viscut,
que va cercant pel cel on vola,
les companyones que ha perdut...

Les fulles seques fan sardana;
mes quan l'albada surt després,
se les endú la tramuntana
espais enlaire per mai més.

I l'arbre sec ja torna a viure,
fulles i flors arreu badant;
i en cada brot quins cants de riure,
fent niu les aus i els becs juntant!

Després la fruita que encisera!
pengim-penjam al sol que és foc!
el préssec ros i la cirera,
la pruna clàudia i l'albercoc!...

Oidà! Quin goig! Fem les rodones
sardanejant de dia i nit,
les mans unint homes i dones,
els ulls clavats en l'infinit!

Al rampeu de Montjuïc
m'he bastit la sepultura:
aixís un dia els canons
estremiran mes despulles
aclamant la llibertat
de la mare Catalunya.

La vida

Xiulant-li al vent la crespa cabellera,
humit el llavi tremolant desclòs,
nua de ventre i pits, el cap enrere,
velats els ulls, glatint-li en sa fal·lera
tots els muscles del cos,

segles i segles va dansant la vida
damunt de l'ampla terra on fou son bres,
al cansament del pler jamai rendida,
boja d'amor pel sol que l'ha enardida
amb l'escalf de son bes.

I el Temps, amb la mortalla arreplegada
sobre els genolls i estreta contra el pit,
espera que la Vida hagi finada
per deixar-la amb ses mans amortallada
i jaure al mateix llit.

Cant de la mort

Damunt la gran Piràmide, cama ací cama allà,
jo canto com cigala — fins que l'hivern vindrà.
Oh, pobles, oh, univers,
què us val el treballar!...
Veniu a mos concerts;
balleu entorn de pla!

La caixa d'una mòmia—bé em fa de guitarró;
les cordes d'una forca — de prima i de bordó.
Els ossos de mos dits
damunt dalles, quin so!
Vinguen gemecs i crits,
des de l'ocell al tro.

A mon entorn les feres—quin botre i quin flairar!
Corben el llom, i amb l'urpa—les sorres fan alçar;
i enllà a l'enllà, a l'ensems,
ronca el simum i el mar;
i crida a morts i a temps
la veu del campanar.

Com un eixam d'abelles — de ma testa al voltant
tots els estels revolen—rient i gemegant.
Si a un em giro, poruc,
fuig brunzint del davant:
i ma testa és el buc
on per sempre entraran!

Camino amb les ventades—els sostres estremint,
envolt en mar de fulles — d'ocells que van morint,
de besos i aleteig,
i vol de cors de nin!...
I al lluny ses mares veig
que em van seguint, seguint!

Sobre dels núvols negres—m'estenc i faig el son,
i em gronxen i em passegen — d'horitzont a horitzont.
Els meus somnis només
oh que obeïts que són!
Sols de somniâ el no-res
cobrí el diluvi el món.

La humanitat, oh folla—que va endavant es creu;
mes sens moure's alça—l'un peu i l'altre peu,
i als segles tot fugint
com grans de sorra els veu,
son rostre sacudint,
espesseïts arreu.

Mes no só el rei ni l'àrbrit—d'eix univers mesquí:
jo só el pagès que arrana—les herbes del camí.—
Tant és fulla com flor;
lluny tot embraç d'ací,
que el carro del Senyor,
pla be que l'oic venir!

A l'arribar, per terra — de genollons cauré,
i descansant en l'eina—el crani em llevaré.
—Senyor, puix que he enllestit,
pagueu al jornaler. —
I em tocarà amb un dit,
i de goig moriré.

Damunt la gran Piràmide, cama ací cama allà,
jo canto com cigala — fins que l'hivern vindrà.
Oh, pobles, oh, univers,
què us val el treballar!...
Veniu a mos concerts;
balleu entorn de pla!

La nostra

Bandera, santa bandera
bandera dels catalans:
alcem-te a la davantera
sobre el pit i amb dues mans.

Dels braços d'en Casanova
els nostres t'han recollit,
i ara ets l'antiga i la nova,
que ets la terra i l'esperit.

Que et segueixi qui és de raça,
que s'aparti qui és dels bords.
Sota terra, a cada passa,
fins estremiràs els morts.

I puix ets la pàtria vera,
serà lo que Déu voldrà.
Avant i enlaire, bandera,
que la sang ja et seguirà!

Deslliura'ns de força estranya!
Si érem pocs, ja som legions!
Sant Jordi mata l'aranya
i destria les regions!

Ripoll

Orgulloses nissagues forasteres,

davallant jorns i nits mateix que pluja,

quaranta colzes del Montgrony per sobre

la nostra terra en mar de sang sepulten.

Mes damunt d'aqueix mar, com arca santa,

surava l'esperit de Catalunya.

La mar va fondre's, revenint la terra;

i Wifred, davallant de les altures,

fent d'arada l'espasa, en ella enfonsa

les mateixes llavors d'altres centúries.

I allà Ripoll, per a salvar-nos sempre,

l'arca s'hi va quedar de Catalunya.

Sagunt (Fragment)

Fineix la nit: al cim de les murades

pels braços dels enginys esllavissades,

amb los ulls en orient vetlla el soldat:

los taups d'Hanníbal entre els rocs furguegen,

vaixells en arc que al lluny se balandregen

i estols negrencs encerclen la ciutat.

Ja no vindran les àligues guerreres:

damunt de llors i bèl·liques senyeres

l'armeig deshonren amb pesant dormir.

Oh poble altiu que els genis enconaren,

tu ja has viscut; tu fóres. Te deixaren

homes i déus, i és hora de morir.

Omplint lo foro els saguntins s'apleguen:

calla tothom; mes los esguards llampeguen

i els fronts onegen com un camp de blat:

tres cops retrunyen los clarins; i crida

un vell colós de veu esmortuïda,

en l'ample escut dels cavallers alçat:

—La sang dels taurs ha corregut per l'ara;

fumant sos cors han palpitat, i encara

se sent brunzir la còlera dels déus.

Un altre esforç de l'host assetjadora,

i al cim dels murs dreçant-se guanyadora

lo clos sagrat enllordaran sos peus.

Primer que esclaus al carro de conquesta

la mort del lliure. Que en lo foc de Vesta

se fonga arreu l'agonejant ciutat;

que en ell s'abrusin nostres fills i esposes,

i al cant d'aqueixes tribus victorioses

responguen nostres cants de llibertat!—

I un clam de mort sobre dels caps rodola:

de l'Arx altiu lo fonament tremola;

les tombes llencen misteriós brogit!

i endins del mar les ones s'aturaren

porugues a escoltar, i al món clavaren

l'esguard sorprès los astres de la nit.

I es sent cruixir les màquines de guerra,

xafant miners esllavissar's la terra,

xiscles d'horror agonitzants renalls,

xiular de fletxes de verí trempades,

i crits davant amb veus desacordades,

i estrany brogit de feres i cavalls.

Mort d'En Jaume d'Urgell (fragment)

Monòleg

Presó de l'últim comte d'Urgell  Xàtiva. Porta al fons, que es tancarà amb estrèpit després d'aixecar-se el teló. Finestra reixada i alta a la dreta per on entrarà la lluna quan s'indiqui. Un jaç a l'esquerra. Per terra una antorxa apagada, i una arma partida pel mig amb l'empunyadura en forma de creu. Jaume d'Urgell estarà estès com mort al mig de l'escena. Poc a poc obre els ulls asseient-se a terra abans de començar a parlar.

Espantosa visió! Si fins me sembla

que somni no ha sigut; que aquells tres homes

ben despert los he vist i que em parlaven!

Mes no; que jo he dormit sobre esta roca.

Senyor, Déu meu, dau-me coratge; els braços

me pesen com a troncs i el cap se'm torba.

(Pausa.)

Ja serà mitja nit. Vull a la reixa

acostar-me i no puc. Si no tinc forces

per moure un pas d'ací. Sembla que em lliguen

los braços d'un cadavre eixint de sota!

Aquí haig d'estar; aquí!! Com cada vespre,

com cada nit, com cada jorn: tothora

parlant amb mi mateix o amb los fantasmes

que congria la febre que m'arbora.

(Alçant-se treballosament d'en terra i sostenint-se en la paret o en una columna de pedra.)

I ja han vingut aquesta nit. Tres eren;

mes no entraren pel mur com altres voltes:

per la porta ha sigut; que jo l'he vista

badallar i esculpir-los rogallosa.

No era cap en Ferran; mes s'hi assemblaven

tots tres, los maleïts. Com les antorxes

m'acostaven ais ulls! Jo prou volia

despertar, mes debades. Sobre el rostre

lo llençol me tirava per no veure'ls;

mes, un d'ells, amb lo peu, lo drap de sobre

m'ha apartat, tot dient: Aixeca't, mira'ns,

Jaume, comte d'Urgell; som fills de l'home

que triaren a Casp, del que et va pendre

la corona reial d'aquestos pobles.

I el fantasma callà. Jo m'he sentida

una onada de sang botre a la gorja;

i m'he alçat; i amb les ungles com a grapes

he apartat mos cabells, los ulls enfora

famolencs de mirar-los, amb la llengua

de ca penjant!... I com se'n reien! Monstres!

Mort d'En Jaume d'Urgell (fragment)

Monòleg

Presó de l'últim comte d'Urgell  Xàtiva. Porta al fons, que es tancarà amb estrèpit després d'aixecar-se el teló. Finestra reixada i alta a la dreta per on entrarà la lluna quan s'indiqui. Un jaç a l'esquerra. Per terra una antorxa apagada, i una arma partida pel mig amb l'empunyadura en forma de creu. Jaume d'Urgell estarà estès com mort al mig de l'escena. Poc a poc obre els ulls asseient-se a terra abans de començar a parlar.

Espantosa visió! Si fins me sembla

que somni no ha sigut; que aquells tres homes

ben despert los he vist i que em parlaven!

Mes no; que jo he dormit sobre esta roca.

Senyor, Déu meu, dau-me coratge; els braços

me pesen com a troncs i el cap se'm torba.

(Pausa.)

Ja serà mitja nit. Vull a la reixa

acostar-me i no puc. Si no tinc forces

per moure un pas d'ací. Sembla que em lliguen

los braços d'un cadavre eixint de sota!

Aquí haig d'estar; aquí!! Com cada vespre,

com cada nit, com cada jorn: tothora

parlant amb mi mateix o amb los fantasmes

que congria la febre que m'arbora.

(Alçant-se treballosament d'en terra i sostenint-se en la paret o en una columna de pedra.)

I ja han vingut aquesta nit. Tres eren;

mes no entraren pel mur com altres voltes:

per la porta ha sigut; que jo l'he vista

badallar i esculpir-los rogallosa.

No era cap en Ferran; mes s'hi assemblaven

tots tres, los maleïts. Com les antorxes

m'acostaven ais ulls! Jo prou volia

despertar, mes debades. Sobre el rostre

lo llençol me tirava per no veure'ls;

mes, un d'ells, amb lo peu, lo drap de sobre

m'ha apartat, tot dient: Aixeca't, mira'ns,

Jaume, comte d'Urgell; som fills de l'home

que triaren a Casp, del que et va pendre

la corona reial d'aquestos pobles.

I el fantasma callà. Jo m'he sentida

una onada de sang botre a la gorja;

i m'he alçat; i amb les ungles com a grapes

he apartat mos cabells, los ulls enfora

famolencs de mirar-los, amb la llengua

de ca penjant!... I com se'n reien! Monstres!