Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
De la línia fèrria de Gandia a Alcoi, construïda a finals del segle XIX, només Alcoi, Cocentaina i Agres mantenen el servei en actiu. Muro en conserva només l'estació, ara veu passar el tren Alcoi-Xàtiva per sota de la Penya El Frare en el seu trajecte entre Agres i Cocentaina. En un temps en què les comunicacions eren diferents a les actuals, el tren que enllaçava la comarca amb el mar era essencial per viatjar i per transportar mercaderies. En la postguerra franquista aquesta línia va ser molt utilitzada pels estraperlistes, per això, trobem indicat de llegir, davant l'antiga estació, un fragment Quan anàvem d'estraperlo, de Víctor Labrado.
El tren de Gandia a Alcoi s'havia especialitzat, es pot dir, en l'estraperlo. Quan venia la temporada de l'oli, els estraperlistes li donàvem vida al trenet. La gran part del negoci que feia la companyia venia del servici a les bicicletes i les baratadores. Els vagons anaven sempre de gom a gom, plens de gent que anava a carregar. Si hagueren hagut de viure purament dels viatgers, no hagueren tingut una mínima part de clientela. Els treballadors del trenet, que tenien el jornal curt, també hi participaven. Pel temps es va fer una confiança o una complicitat entre els ferroviaris i els estraperlistes.
Jo era un dels habituals. Els revisors em coneixien massa i, no tots, però els més decidits et veien pujar, com ara jo pujava sempre a l'estació de Potries, venia el revisor i em deia: Quan tornes no cal que tragues bitllet. A la vesprada jo ho feia: a Muro no passava per taquilla, pujava i quan movíem venia el mateix revisor del matí. Feia un simulacre, feia el paperot davant la gent, com si em donara el bitllet, però no me'l donava, i jo si que li donava els diners. Ell se'ls tirava a la butxaca, i en agraïment podem dir, no em cobrava res pel cuiro, que eren vuit o nou arroves d'oli. De facturar el cuiro valia més que un bitllet de viatger. Això que m'estalviava jo.
Anàvem tots al mateix negoci.
A Muro, quan pujàvem al tren, li demanàvem permís al revisor: Deixa'ns ocupar l'excusat. Deia: Bé. Si anaven tres vagons, n'hi havia un per cada vagó. Preníem un excusat i encara en quedaven dos per a les necessitats dels viatgers. El més lleuger dels que érem allí se n'entrava dins l'excusat. Havia de ser el més lleuger, i diré per què. Els altres li anaven passant els cuiros i ell els anava apilant per damunt el vàter, pel racó, on podia, i quan els tenia tots, tancaven i ell es quedava dins amb els cuiros. Els deixava caure damunt la porta tancada, i com que la porta s'obria cap a dins, no hi podia entrar ningú. Aquell se n'eixia per la finestra, una finestreta que tenia l'excusat, molt estreta, per això havia de ser el més lleuger: s'agarrava amb les mans d'un ganxo, a la banda de fora, vora la finestra, que devia ser el suport on antigament penjaven els llums del vagó. Treia el cap i a força de braços s'esmunyia per la finestra i es quedava penjat al ganxo, d'un bot baixava a terra i pujava al vagó amb els altres. Els cuiros anaven prou segurs allí dins de l'excusat, encara que volgueres obrir des de fora era impossible, i quan venia de parar, féiem la mateixa operació al revés; aquell entrava per la finestra, apartava els cuiros de la porta i descarregàvem.
El tren s'esperava a moure, tenia paciència que acabàrem l'operació.
Jo anava ben alerta. A Muro el tren parava uns deu minuts, perquè el tren allí enllaçava amb la línia de Yecla i Villena. Mentre feien la maniobra jo m'esperava de lluny, al costat del guarda agulles que hi havia a l'eixida cap a Gandia. Saoret li deien, i teníem confiança. Jo m'esperava a l'últim moment, dalt de la bicicleta i el peu a terra, i quan Saoret em deia: Vés, que eixim, jo en un instant em ficava a l'andana, i el tren quasi movent, en un bot pujàvem jo i la bicicleta dalt del tren. Aquell era el meu punt de vigilància.