Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La connexió real de Max Aub amb la comarca de l'Alt Palància no està lligada amb Sogorb sinó amb Viver on inicia la història èpica-poètica de Laberinto mágico, amb el capítol de "Viver de las aguas": "Primeros de septiembre y el aire frío bajando por el Ragudo; más arriba las estrellas del monte, tachas del viento. [...] Mil quinientas almas y la Raya de Aragón. Hacia abajo, caídos hacia la mar, por Jérica y Segorbe, los pueblos de Valencia; cuesta arriba, por Sarrión, el áspero, desnudo camino de Teruel." Tanmateix, el 1985, l'ajuntament de Sogorb dedicà un carrer a l'escriptor i convocà un concurs internacional de contes. Tot plegat va facilitar que la família d'Aub tingués predisposició de deixar el llegat a Sogorb. El 1988 s'aprovà amb el vot favorable de tots els partits la creació de la Fundació Max Aub i el 1991 s'inaugurà la casa museu. En algun dels diferents espais podem llegir el retrat record que Gonçal Castelló ens deixà en les seves memòries i dues anotacions de dietari d'Enric Sòria i Joan Garí.
A més, com he esmentat més amunt, de les meues anades a la casa de Renau recorde l'escriptor Max Aub, que pertanyia com nosaltres a l'UEAP i a la revista Nueva Cultura. Era més major que jo, uns nou anys, que en aquesta edat de la vida es nota força; havia nascut a París i provenia de pare alemany i mare francesa (però d'origen també alemany, i ambdós, pare i mare, de famílies jueves), i va venir de xiquet a València arran de l'esclat de la Primera Guerra Mundial; quan el vaig conèixer jo, però, ja era un escriptor de veritat, no com tots nosaltres, estudiantets afeccionats a manejar la ploma conjuminant escrits més o menys pedants, com per exemple, el que va amollar el meu amic Clariana en un dels primers números de Nueva Cultura: «Revalorización del Estado y naturaleza óntica del Estado socialista».
El pare de Max Aub fundà a París un negoci, una fàbrica de botons metàl·lics; jo portava a la bragueta dels pantalons uns botons amb la marca AUB, segurament fets pel pare de l'escriptor. Va venir a València quan tenia deu anys i es considerava un valencià complet, encara que mai parlà la llengua del país; parlava i escrivia en castellà i tenia un terrible accent teutó que mai no es va llevar. Més tard, en els anys de la guerra i de l'exili aparegué com un escriptor important dins de la literatura espanyola. El recorde ben bé amb unes grans ulleres de carei també rodones.
Com s'ha apuntat, es va donar d'alta a l'UEAP poc després de fundar-se i recorde també que una nit ens va fer la lectura d'una obra de teatre que ell mateix havia escrit. Aquest era el gènere que conreava aleshores. Ens va llegir Espejo de avarícia, que em sembla un pastitx de L'avar de Molière. Ell mateix ens la llegí i era còmic el seu accent alemany quan deia amb una veuassa de xantre:
-Mi dinegoo... mi dinegoo.
Estava afiliat al Partit Socialista i, malgrat això, col·laborava amb nosaltres, uns xiquets comunistes. En plena guerra el vaig perdre de vista; era natural; ell, que ja devia tenir més de trenta anys, va ocupar càrrecs oficials. Acabada la guerra va estar en un camp de concentració a Alger i després emigrà a Mèxic, on va fer quasi tota la seua obra literària en espanyol, i ben important, per cert.
Era molt amic de la família Gaos, i a Mèxic, quan hi arriba Ángel Gaos, aquest li va relatar tot el drama del port d'Alacant i la tragèdia dels primers dies de la repressió, cosa que li va donar peu per escriure llibres com El laberinto mágico, Campo cerrado i Campo de los almendros, aquesta darrera escrita a final dels 60. Per aquests motius, i per la qualitat de la seua obra, va ser un escriptor també molt valorar i conegut entre la progressia espanyola antifranquista.
Ja a les acaballes de la dictadura de Franco, cap al 1971, va venir a l'Estat espanyol, passà per Madrid i jo vaig anar a veure'l al seu hotel; se'n va alegrar molt i vàrem xerrar i xerrar tota una tarda. En aquelles dates jo feia de «manifasser» de la Colla Tirant lo Blanc, de la qual ja en parlaré al seu moment, i vaig quedar amb ell que li faríem un sopar en honor seu quan regressés ara de València, on aleshores se n'anava. Vàrem anunciar l'àpat el dia assenyalat i, en assabentar-se que es tractava d'un sopar de caire més o menys polític catalanista, es veu que li va fer por i a darrera hora ens va dir que no hi podia assistir. Tot va quedar en un foc de borrumballes i vàrem fer el sopar sense ell. Més tard ens va arribar a tots la notícia de la seua mort a Mèxic.
12-XII-1994
Rellegesc aquests dies La gallina ciega de Max Aub, l'agre i desolat dietari del retorn temporal de l'escriptor a Espanya, en 1970, que acaben de reeditar. Agre, però molt 1úcid. Aub va ser plenament conscient d'haver tornat a un país treballat per una llarga dictadura, però s'espantà de comprovar-ne els efectes. Per això pogué fer aquesta observació amarga: que, del seu país, només li n'havien deixat el solar.
Pobre Max Aub. Que patètic el seu pelegrinatge a la recerca de preguntes que no li formularen. Aquells joves que ignoraven que no volien saber són els que han remogut (en la política i en la cultura, en tot allò que es veu en superfície) aquest semifracàs que és ara Espanya, sobre els solls de quaranta anys d'oblit deliberat d'una altra cosa on també hi hagué error, però potser no vergonya. Potser no. En els ulls de Max Aub, l'Espanya de la República (i encara l'anterior) vivia en una decència bàsica que debades va provar de tornar a trobar en 1970.
La meua generació tenia al voltant de deu anys quan Max Aub va venir. Tinguérem sort dels nostres precedents, tan ignorants com diu Aub que eren, perquè eren sincers i estaven vius. Nosaltres, segurament, ho hauríem fet pitjor. El que sabem és un producte del temps, una extensió. Res de gaire meritori. Valdria la pena de conèixer què hauria dit Max Aub d'aquest solar que fou la seua pàtria si haguera tornat ara. Potser se n'hauria desesperat encara més.
Potser el temps ho iguala tot, però no ho rectifica.
La gallina ciega, de Max Aub. Gran, magnífic descobriment. Un d'aquests títols del qual tens referències immillorables, però n'ajornes la lectura (les més de 600 pàgines hi contribueixen). Una autèntica obra mestra, un diari apassionat, un llibre de vell i, alhora, un testimoni perenne, actual, vivíssim. Un testament literari i vital. Històric, sens dubte: l'exiliat que retorna, trenta anys després, per a comprovar que «a Espanya, els pocavergonyes, els catòlics de veritat i els imbècils viuen com Déu». I, encara, «els qui no volen saber res de res» i els turistes. Problema? Que és com a tot arreu. Hi ha un tant de la frustració del qui voldria haver trobat un país més raquític, més mediocre, més exasperat. No estic d'acord amb Umbral -«la seua prosa és la que pot esperar-se d'un viatjant de comerç suís». És una prosa dramàtica, precisa, dúctil, d'extraordinària densitat.
Escriure un diari és lluitar contra l'oblit. El de Max és una batalla ferotge. Jo en rescate, a benefici d'inventari (del meu inventari), un episodi en què em projecte. A València estant, l'l de setembre de 1969, Aub va a visitar la tomba de Blasco Ibáñez. Un lloc qualsevol, «bastant abandonat. Petit. Un nínxol. No res». Destaca més la tomba dels propis pares del dietarista. Ell se sent embargat per un sentiment de tristesa irreprimible: si Blasco, amb tot el que va significar a la València de la seua època, ha acabar així, que serà de Max Aub? Un exiliat més, una menció honorífica en les històries de la literatura, un vellet amb barba blanca i mal geni, que ni tan sols va tenir la precaució (sic) de fer-se comunista. Davant la làpida de Blasco, en el laberint de nínxols sense Ariadna. I sense ser Teseu:
«No me n'emporte cap pedra, cap pedra petita del cementeri civil de València. En tinc d'altres. D'aquí no en necessite».
De manera que també ell era del club, de la fraternitat dels buscadors de pedres. No d'or, ni de perles, ni tan sols de petites roques precioses. Fragments de marbre, granits vulgars. Transmissors fidelíssims de la vida, dels humors, dels temps indòmits. Una mania com qualsevol altra.