Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'església de l'Assumpció va ser construïda el 1572, en estil gòtic amb una única i enorme volta central. Encapçala l'inici del carrer Major on hi havia la casa familiar d'Enric Valor i, per tant, en els textos que proposem de llegir, en el primer ens narra la tradició dels senyors de Castalla abans d'anar a les cerimònies del temple, en el segon, els detalls del funeral per dona Berta i els dos darrers la funció central que tenia la plaça per als jocs i els afers dels xiquets.
Quan moriren els pares, el germà Francesc Valor i Amorós es quedà a Castalla. Es dedicà després, a part de la seua activitat de terratinent, a jugar a la Borsa, per mitjà del Banc d'Espanya, sense eixir quasi del poble. Jo ja era un adolescent llavors. Una vegada, comprà marcs quan baixaven després de la Guerra Europea i, en una depreciació, els actius funcionaris del banc li compraren una casa a Berlín i va poder evitar un desastre. Ell tenia una esplèndida biblioteca i crec que una volta ens deixà La Divina Comèdia. No es va casar i tenia una majordoma molt interessant i molt guapa. El germà major, Josep, fou notari.
En aqueixa casa es reunien molts senyors de Castalla abans d'anar a missa d'onze, els diumenges. El meu pare ens hi portava moltes vegades a aquella reunió. Xarraven i d'allí eixien, cap a l'església, tots junts molt elegants amb les seues capes. Encara portaven capa, aleshores. Dins del temple se'ls havia reservat una àmplia capella a la dreta de l'altar major, la de Sant Tomàs, quasi plena de butaques còmodes on s'asseien tots a oir el sant sacrifici. Abans, però, alguns d'ells entraven a la sagristia i deien a mossèn Cristòfol, capellà de mans molt blanques i suaus, fill d'Oliva: "Que tenim moltes coses a fer!" (Sí, pense jo ara: anar al casino "dels rics" que deia el poble). Ara bé, mossèn responia: "En un quart d'hora rese, consagre i dic l'ite missa est!" I després de murmurar algun prec menor, es passaven tota la missa contant-se les plantacions que havien fet o les que pensaven fer.
El sol, en el dia ponentós i límpid, cremava sense pietat homes, plantes i pedres i lluïa encegadorament a les blanques façanes. Molta gent no havia pogut deixar la treballosa feina de la batuda, imperiosa i inajornable; i amb una persistència atabaladora, continuaven dringant els collerons guarnits de cascavells, els trills, les ferradures, a les eres pròximes, amb un soroll que arribava a tots els carrers només com una persistent remor; de dalt del campanar, enlairat i massís, tot de pedra rosegada i daurada per la intempèrie secular, s'estimbaven titubejants les campanades d'un mig vol peresós; encens i olor de cera s'escampaven per la plaça i el carrer Major i al davant de l'església; dins el temple, portes obertes, la missa de cos present ressonava com una fresca harmonia evasiva i consoladora; els pobres oprimien els brandons amb les mans suades i es tocaven de tant en tant la duresa del duro dins les butxaques míseres; volaven els coloms enlluernadorament per un cel impiadós, paganíssim, que es reia de la mort, que es menjava les batallades fúnebres i les transformava en unes vibracions esmorteïdes i tremoloses, en una dolça rialla de vida.
Albert tastà l'escola popular i ja no pogué viure sense la companyia diària dels altres xiquets. Després de les escasses hores d'estudi, corria per tot el poble en una engrescadora llibertat, i jugava a pilota, als clotets, a cuit, a fer bregueta, a mil diversions i males endreces que ell i els seus companys coneixien i ideaven. Sobretot s'ensenyorien, durant llargues hores, de la ventosa plaça de l'Església, que tenia una bella balconada guarnida de barana de pedra no més alta que un ampit, amb bones vistes sobre la vall. No tornaven a ses cases, ni ell ni els seus amiguets, sinó a la poca nit, després que els drangs de la campana grossa tocaven l'Ave-Maria.
Arreglada per fi la diligència, que els havia de deixar a l'entrada del poble, solament ben de nit pogueren arribar a Cassana, que trobaren ja bastant solitària, mal enllumenada com sempre no havent-hi llavors llum elèctrica, i surant encara pels seus carrers els fumets olorosos de les cuines de guisar. La gent devien estar sopant o anant-se'n al llit. A la plaça de l'Església, Monlió es va descompartir dels seus companyons, tots tres pensant divertits en la grata sorpresa que donarien en les seues cases. Joan va tirar cap a la seua, que era en un carrer empedrat que baixava del carrer del Mig fins al carrer Major. Hi havia una llum molt feble i difusa que venia d'un sol fanal de la primera cantonada; la frontera de sa casa restava quasi del tot en la fosca.
Altres indrets de Castalla: