Aquell hivern, Albert el va convidar uns dies a caçar "al febrer" a la Foia Roja. ("Al febrer", en la terminologia cinegètica de totes aquelles valls i muntanyes, volia dir "a la perdiu amb perdigot" durant la segona part de la hivernada.) Mauri, seguint la tradició cassanenca i de tants altres pobles semblants, havia caçat moltes temporades amb colles d'amics del seu braç per masos i casetes, inclòs el seu de la Foia Roja. Els hi solien acompanyar alguns membres del puntet i fins algun artesà d'aquests incondicionals que es conformaven humilment a viure uns dies de camp i il·lusió cinegètica a canvi de ser, conscientment o inconscient, considerats com a convidats de segona, així com una mica criats dels altres caçadors d'estirp més elevada. Tot siga fet per amor a la cacera! Però aquell febrer posttestamentari era diferent. Ni Estelrics, ni Amorosos, ni Cardones, ni llauradors rics de la seua edat... Res del món! Amb ells no s'hi trobava; preferia la companyia discreta de Joan Garibaldi, fins i tot sentir-li exposar les seues idees "avançades" dites sempre amb aquella dolça convicció tan seua, que deixava oberta una simpàtica porta al matís, al dubte o a una rectificació lògica.

Van arribar en tartana un dilluns a la Foia Roja. No era temps per a venir a cavall com solia fer Albert: bufava un vent sec i fort no gens calent, i duien molt de bagatge. Durant dos dies es van sacrificar i van gosar a fer el "parador del rompre", o siga l'espera al clarejar el dia, cadascun d'ells en una barraca sense sostre, de quatre o cinc pams d'altària, redona com una petita plaça de bous, assegut en el sòl de terra cobert d'un jaç de matolls aromàtics i eixuts, el caçador sempre exposat a la temible picada d'algun escorpí molestat en els seus quarters d'hivern pel moviment de les pedres. El primer dia, Monlió es va instal·lar en la corona d'un pujol, devers la fita del veí mas del Carrascal, i va gaudir només de la majestuosa i tranquil·la bellesa del naixement del dia, veient com el sol ixent, ocult fins ben tard darrere l'alta carena dels Pinsans, daurava les grises i descarnades crestalleres de tramuntana i ponent en jocs de colors indescriptiblement encesos en el cel i en els boscs de carrasques de les altures... Però no li va entrar cap perdiu en el tàntol, perquè el perdigot es va declarar en una tossuda vaga de gola caiguda. De lluny es va sentir el cant apagat d'alguna perdiu i algun altre perdigot; però el seu es va recloure en un mutisme desdenyós, sense llançar ni el més mínim rogall. I, en canvi. Mauri, que feia el parador més dur, en un dels escalons de l'Alt de l'Àguila més batut pel vent, va tenir sort. Joan sentí clarament que desparava tres voltes, i, efectivament, a les deu del matí, que s'ajuntaren venint cadascun del seu cantó, va veure l'Albert, tot ufanós, lluint en el mornell dues perdius i un perdigot.

La ruta fins al mas era per allà quasi totalment deserta; només se'n trobava un altre a mitjan camí, lluny de la senda, engolfat en una coma i mig tapat per l'espessor de molts pins corpulents. Per allà, la Foia Roja distava poc més d'una hora al bon pas del seu cavall. A la mitja hora de marxa des del poble, la muntanya s'eixamplava, es complicava, i la senda començava a pujar un coll. I quan cavall i cavaller el coronaren, aparegué una clotada ampla de terra roja i fèrtil on s'albiraven els paral·lelograms variats dels diversos conreus de la Foia Roja. De front, un pic de penya grisa com una piràmide colossal –l'Alt de l'Àguila- emergia d'un verd entapissat de bosc i es diluïa en pujols cada volta més baixos fins a extingir-se en el pla després de tancar pel migjorn la recòndita fondalada, mentre que, a l'esquerra, la serra pinosa i fosca seguia elevant-se gloriosament. En el silenci del matí, es sentia al lluny un apagat murmuri d'aigua espenyada, i Albert coneixia bé aquella veu familiar de la font dels Pinsans, que rajava per una canal i queia amb una rialla incoherent dins una bassa obrada dins la penya en l'espessor dels pinars del migdia, a gran altitud, a mitjan coster.

Va esperonar lleument el cavall i prompte es va trobar vora la casa. Aquesta era un de tants exemplars del mas que, comú també a la Provença, la Reconquesta catalana havia escampat fins a les vores del riu Segura. Al davant tenia tres acàcies enormes embullades amb xiprers de ventall, pins blancs i til·leres. L'esplanada que feia de carrer, apareixia així sota 1'ombra abellidora i compacta de molts arbres frondosos.

-Que poc que coneixeu la veritat de la caça i del camp! –els increpava-. Veniu, veniu amb mi a Cassana! Jo us duré al mas meu, a la Foia Roja i us posaré a les mans una bona escopeta. Si en mateu cap, em deixe tallar un dit de la mà. Criatures de Déu! I per què no del dimoni? No ho són poc, de dolents i astuts... Els uns estrossen les collites, i els altres són més feroços que nosaltres mateixos quan viuen devorant-se entre ells sense pietat, i no es calfen el cap a pensar si fan bé o si fan mal, si ho fan de cara a cara o a la traïdoria.

Tots quatre cercaren el camp travessant la placeta propera a la del casino, part del carrer del Mig i la plaça Major, on hi havia el noble edifici de l'Ajuntament en un sol pany entre tres carrers i la plaça. En aquesta es trobaren com sempre amb l'a1egria dels crits de la xicalla enjogassada, que hi jugaven a peu-guerra, es perseguien, es pegaven; les oronetes semblaven competir amb ells amb els seus xiscles per dins els arbres del racó de la font. Els passejants entraren pel carrer Major, en direcció a tramuntana, solitari, i trencaren al poc a la dreta per un carreró que, entre les tàpies dels jardins, menava dreturer a les hortes i a la carretera voretada de nogueres.

La gran casa de dona Berta tenia oberta mitja porta, quasi com en el dia de la festa major. Dins, en un saló contigu a la gran entrada, acartonada en la folgada i rica i severa caixa, ombra o espectre quasi irrecognoscible d'aquella moreneta vitalíssima que havia estat en el segle anterior, jeia ella en la penombra atenuada pels ciris, en la mansió fresca, ben prop d'aquella plaça enlluernada per un sol implacable com la vida i com la mort.

Durant el dia, van formiguejar per la mansió veïnes curioses i veïnes piadoses; sacerdots més o menys addictes; parents de prop, com els dos únics nebots carnals (Maria-Júlia i Albert) i un cosí segon, coronel retirat de cavalleria (don Joan Baptista Estelric, vell altament decoratiu per a les solemnes processons del poble); aquell nebot llunyà de barba rossa (Joan Monlió, alias Garibaldi); el secretari del Jutjat, un tal Garcia; el jutge don Gregori Monfort; i també la força viva de la contrada (nebot llunyà, llunyaníssim) que es deia Rafel Olcina i havia fet de conseller de dona Berta en els darrers temps.

Vora al taüt, plorosos, muntaven una llarga i inalterable custòdia l'administrador de la difunta, home vellíssim, estampa de la més canina i dolça fidelitat, i la majordoma, tan vella i arrugada quasi com la senyora. Aquesta criada fidel era la qui, des d'allí i en una veu quasi imperceptible, donava les ordres estrictament necessàries a les joves minyones de servei.

L'endemà, vora les onze, començaren a arribar a la plaça, davant casa dona Berta, curiosos de tot el poble, i entre ells s'obrien pas cap al portal els mitgers, arrendataris, els jornalers fixos de la senyora, els fusters, ferrers i altres menestrals que havien servit els seus milenars d'encàrrecs i capritxos... mentre que dins la casa brunzia una remor de converses apagades pel respecte.

En la major part de la meua infantesa, doncs, vaig jugar en un hort de quasi trenta metres de llarg, costat per costat dels altres horts de les cases veïnes. Hi teníem una carrasca o alzina de fulla curta, moltes classes de flors bones per al clima castellut -roses, violetes boscanes, cascalls, per exemple- i altres plantes com malveres, malvins, varetes de sant Josep... Tot el jardí tenia tres quadrets i una petita rotonda coberta de plantes enfiladisses. A les vores creixien acàcies joves i es podia córrer tot per un bon traçat de caminals. Vaig passar-hi uns quants anys magnífics. Allà venien els amics i jugàvem molt, fins amb els gats de casa, ells tan amorosos i egoistes, ben domesticats. Des del balcó del cadamunt es veien les "quatre serres" que encerclen la Foia de Castalla: una vista en certa manera grandiosa i atractiva i sobretot diferent a qualsevol altra panoràmica del món: per a mi, el meu món d'infant, i embrió, junt amb molts altres elements com la gent, els costums i la llengua, de la meua pàtria.

Rafel Olcina vivia en una casa-palau del carrer Major: un edifici magníficament conservat i restaurat que datava probablement del XVI, de quan la vila de Cassana anà deixant-se caure per la falda del turó fins arribar a la terra plana. Els Olcina encara tenien en propietat la vella i modesta casa pairal, situada en la placeta de Sant Tomeu, un lloc alt que altre temps devia ser la part baixa de la població. La casa del carrer Major tenia tota la façana de pedra picada del mateix color melat i de la mateixa textura que la del gran edifici gòtic que era l'església parroquial. Indubtablement procedien aquests materials de la pedrera més important del terme, oberta en una crestallera de roca viva a uns dos quilòmetres a ponent de Cassana. Adornava la frontera, davall del balcó principal, l'escut d'armes, en relleu, llavorat en pedra, del llinatge dels Olcina. El balcó principal, amb balustres de ferro de forja, cobria quasi tota la façana amb els dos balcons més petits, simètrics, que el flanquejaven. Al seu damunt hi havia altres tres balcons, equidistants, no tan amples com els de baix i oberts sota una volada de teula roja voretada de punta a punta per una canal de zinc que desguassava en dos canalons de baixada, laterals. La volada es veia reforçada per davall per un treginat de vella i ben conservada fust de pi ver. La portalada, en arc de mig punt, ostentava unes magnífiques portes de pi melis amb les seues picaportes daurades en forma de mans i els dos portons que s'obrien independentment de les fulles o batents, com n'hi havia molts més a les cases aristocràtiques de Cassana.

El sol, en el dia ponentós i límpid, cremava sense pietat homes, plantes i pedres i lluïa encegadorament a les blanques façanes. Molta gent no havia pogut deixar la treballosa feina de la batuda, imperiosa i inajornable; i amb una persistència atabaladora, continuaven dringant els collerons guarnits de cascavells, els trills, les ferradures, a les eres pròximes, amb un soroll que arribava a tots els carrers només com una persistent remor; de dalt del campanar, enlairat i massís, tot de pedra rosegada i daurada per la intempèrie secular, s'estimbaven titubejants les campanades d'un mig vol peresós; encens i olor de cera s'escampaven per la plaça i el carrer Major i al davant de l'església; dins el temple, portes obertes, la missa de cos present ressonava com una fresca harmonia evasiva i consoladora; els pobres oprimien els brandons amb les mans suades i es tocaven de tant en tant la duresa del duro dins les butxaques míseres; volaven els coloms enlluernadorament per un cel impiadós, paganíssim, que es reia de la mort, que es menjava les batallades fúnebres i les transformava en unes vibracions esmorteïdes i tremoloses, en una dolça rialla de vida.

Albert tastà l'escola popular i ja no pogué viure sense la companyia diària dels altres xiquets. Després de les escasses hores d'estudi, corria per tot el poble en una engrescadora llibertat, i jugava a pilota, als clotets, a cuit, a fer bregueta, a mil diversions i males endreces que ell i els seus companys coneixien i ideaven. Sobretot s'ensenyorien, durant llargues hores, de la ventosa plaça de l'Església, que tenia una bella balconada guarnida de barana de pedra no més alta que un ampit, amb bones vistes sobre la vall. No tornaven a ses cases, ni ell ni els seus amiguets, sinó a la poca nit, després que els drangs de la campana grossa tocaven l'Ave-Maria.

Arreglada per fi la diligència, que els havia de deixar a l'entrada del poble, solament ben de nit pogueren arribar a Cassana, que trobaren ja bastant solitària, mal enllumenada com sempre no havent-hi llavors llum elèctrica, i surant encara pels seus carrers els fumets olorosos de les cuines de guisar. La gent devien estar sopant o anant-se'n al llit. A la plaça de l'Església, Monlió es va descompartir dels seus companyons, tots tres pensant divertits en la grata sorpresa que donarien en les seues cases. Joan va tirar cap a la seua, que era en un carrer empedrat que baixava del carrer del Mig fins al carrer Major. Hi havia una llum molt feble i difusa que venia d'un sol fanal de la primera cantonada; la frontera de sa casa restava quasi del tot en la fosca.

Cassana era una vila gran, com una ciutat petita, amb tots els seus estaments perfectament diferenciats. Devers sis mil habitants hi convivien, en una extensió de terme potser desproporcionada. Despenjant-se pel coster d'un puig penyalós i enlairat, coronat per un castell mig en ruïnes com tants d'a1tres del país, s'estenia en bona part en el pla, on hi havia les millors places i els més aristocràtics carrers. De la part alta del poble, la replaça de l'ermitori de la Mare de Déu dels Dolors podia obsequiar els visitants amb una vista senzillament meravellosa sobre la vall i les serres boscoses o de penya viva que l'encerclaven. Per un port devers xaloc, els dies clars, una blavor quasi imperceptible donava testimoni lleu de la mar fonda i llunyana, remota en la geografia i sobretot en la ment de la gent de Cassana, gent llauradora, de terra ferma.

El dia de Pasqua de Resurrecció, a Cassana gaudia de molta preponderància la commemoració de la trobada de la Mare de Déu amb el seu Fill ressuscitat. Era una cerimònia bastant complexa que encloïa un gran sentit poètic. De bon matí, en la forta fresca abrilenca que s'esqueia al rompre el dia, una colla de dones piadoses feien el penós camí dels carrers que pugen, amb fort pendent, a l'enlairat ermitori que corona el poble i on té la seua habitual estança la imatge de la Mare de Déu en la seua commovedora advocació dels Dolors. Allò es deia "guanyar les albíxeres". Figuradament, pujaven a comunicar a la mare celestial (inexplicablement Ella no se n'havia assabentat, cosa que la humanitzava encara més) la resurrecció del seu Fill, que tornava a viure, sí, però una vida estranya, etèria i ja condicionada per sempre per la fosca experiència de la mort d'home que havia sofert. Arribaven per fi a l'ermitori, modesta edificació gòtica enclavada en l'altitud, voltada de precipicis, exornada d'aquelles vistes sobre les hortes pregones, sobre plans i turons, sobre tossals i pics i sobre horitzons indecisos i llunyans, que tant impressionaven els forasters. Dringava insistentment la campaneta del cimbori -un cossi lluent d'argent quasi pur segons deien-; per l'esbarrellada porta del temple, olorós de roses veres, es veien relluir els ciris, que, en l'altar major, comunicaven a la dolça imatge de Maria com una vaga mobilitat; per la gran porta, brollaven les harmonies dels càntics i començava a sorgir un alè d'encens naixent, com una boirina tenuíssima que, fora, es barrejava amb les fragàncies primitives de les matetes del timó i la camamil·la.

S'enfilà escales amunt, i, a l'arribar al replanell, va percebre un murmuri, el d'una conversa en veu baixa, que sortia de la cambra dels seus pares. Del subconscient li pujà una onada tèrbola al cap; el seu cor es posà a bategar apressadament; va avançar fins a arribar prop de la porta tancada de l'habitació; sentí confusament una veu d'home; després, unes paraules d'amor, clares, dolcíssimes, pronunciades per sa mare: unes paraules que li semblaren indecoroses, terribles, brutes.

El jove Monlió notà que la terra s'esfondrava sota els seus peus; tota la sang afluí al seu cor, com si li anàs a esclatar; no podia bellugar-se. Llavors oí foscament que l'home deia:

-Quan tornarà Joan ja no podrem...

La seua tensió es traduí en un esgarip de fera ferida.

-Qui és? -cridà la veu esglaiada d'Elisa.

Joan baixà com un boig escales avall, travessà el vestíbul d'esma, com una exhalació, i sortí al carrer. Corregué carrers amunt, turó amunt, a esclatacor, quasi mancant-li l'alè, i passà per davant l'ermita, al capdamunt del poble. Allà s'acabaven les cases i seguia en ziga-zaga la rampa del calvari. S'enfilà per les penyes a la llum de la celístia, vora els precipicis quasi invisibles en la fosca, tal vegada arriscant -potser desitjant-la perdre- la seua vida jove. A l'arribar al capdamunt del turó, vora la torre principal i més ben conservada del castell, es deixà caure en terra, suat, esmaperdut, com mort.

Elisa i Estelric baixaren esglaiats a l'entrada i no veren el minyó, és clar, que ja volava poble amunt a més de dues-centes passes de la casa. No gosaren guaitar per la porta. Llavors entrava la criada, que només havia abandonat la guàrdia per uns minuts.

-Què passa, senyora?

-L'has vist? -preguntà Elisa forassenyada.

-Qui?

-El xic, el senyoret Joan -va dir calmosament Estelric.

-Valga'm Déu! –s'aclamà la fidel serventa.

-Ha vingut, Rosa, i no sé com! No sé qui l'ha dut. Però ha vingut... i ens ha sentit! -digué Elisa.

I es tapava la cara plena de llàgrimes.

Tot allò, juntament amb un moderat afany de modernitat i democratització en molts dels seus membres de mentalitat més oberta, donà com a resultat un auge extraordinari en la vida de l'antiga institució cassanenca del Casino de Propietarios, fundat pels conservadors de l'anterior generació durant el curt regnat d'Amadeu de Savoia, precisament l'any de la caiguda del ministeri de Ruiz Zorrilla, o siga, el 1871. Estava instal·lat en un edifici antic de regular conservació situat a mitjan poble, en una plaça triangulada un dels costats de la qual constituïa, adossat a un pany de cases independents que arribava pel nord a una altra placeta un poc més elevada. Tenia un vast saló cafè prou ben decorat, una dependència per a billars, un piano, dues grosses estufes de llenya per als durs hiverns del país, un taulell ample i llarg, ben muntat, amb dues aixetes per a servir la cervesa, un prestatge al darrere vistosament proveït de licors embotellats, i una porteta al costat d'aquest que donava a una cuina interior, on hi havia piques, estris diversos, barrilets, la gran cafetera i una segona porteta que menava als serveis indispensables, en un patiet trist.

La plaça del Roser era ampla i lluminosa, una espècie de subcentre urbà de la vila. A Cassana, com s'esdevé fins a pobles ben petits, hi havia un centre, i tot un escalonament de graus socials, quant a habitatge, que anava des del carrer Major i la plaça principal fins als ravals d'eres i cellers. Tanmateix, quan s'esdevingué, ja dos o tres segles abans, un moviment d'expansió de la vella vila, un Mauri havia preferit aquella part més ventejada i seca, allunyada de les hortes.

El número quatre era un edifici de tres plantes, espaiós, amb una gran porta que donava pas a una àmplia entrada o vestíbul on, altre temps, es guardaven folgadament un parell de faetons. Ara només hi havia una tartana mal conservada, amb la qual anaven al mas. Al darrere de la casa, és a dir, a la part de migjorn, amb porta menor a un carrer paral·lel a la plaça, hi havia l'habitual hort -plantes florals i algun arbre d'adorn- de les cases riques de Cassana.

Molt afectuós, agafant-lo del braç pel mig del carrer, el va menar, per darrere del Casino de Propietarios, a la placeta pròxima on, en un pany de cases que per un costat s'adossava al Casino, hi havia el que des del primer moment tothom batejà amb la designació entre afectuosa i despectiva de "casinet republicà". Surava allí dins una fortor de licors í tabac encara respirable, i s'hi sentia bastant tabola; però hi havia prou espai ben disposat i resultava simpàtic. El local, és clar, era bastant més petit que el casino dels rics, però molt més ample i ben condicionat que tots els altres establiments d'aquesta mena del poble; tenia un bon taulell, ben atès per uns conserges joves -Pep el Bolitxaire i la dona-, un bon prestatge ben proveït d'ampolles de beguda, i cuineta i tot el que es pertany a un cafè de societat. A més, tenia dos salonets interiors molt recollits, i un pis amb una bona sala on es celebraven les juntes polítiques. A Albert mauri el va sorprendre quant de conegut d'ell de la classe mitjana hi havia allà, potser afiliats, potser simpatitzants o simplement gent afectada a l'ambient democràtic i menys encarcarat que el del Casino.