Castell

Però ja ens trobem en la Foia de Xixona.

Però ja ens trobem en la Foia de Xixona. La constitueix, més o menys, la conca del riu Coscó, un afluent del Montnegre. Amb les aigües del Montnegre i del Coscó es nodreix el pantà de Tibi, aquí, a l'esquerra. A una banda i a l'altra del camí, l'horitzó és una cortina llunyana de muntanyes daurades o blavoses, greus: els pics del Maigmó, a l'Oest, i del Cabeçó de l'Or, a l'Est, tots dos de més de 1.200 metres d'altura, i el seu seguici de pics menors. I la Foia mateixa és montuosa, calcària, inhòspita. El trajecte segueix sent eixut, amb una eixutesa violenta, exasperada. Només quan travessem el Coscó, ja pròxims a Xixona, sorgeix de nou el miratge de l'horta, amb tomaqueres denses, tarongers, adornaments de palmeres.

Xixona s'allarga en el dòcil vessant d'un turó, amb el seu Castell encimbellat i ruïnós. El castell de Xixona és un castell més, en aquesta primera frontera meridional del Regne, on tants n'hi ha. El poble tampoc no té res de particular: és un poble modest, petit, d'uns 6.000 habitants. Tanmateix, és un poble famós: el seu nom va unit a una de les delícies més sensates i fines de la gastronomia nadalenca, els torrons. Molt a prop d'ací, a la veïna Foia de Castalla, Ibi i Onil treballen per als Reis Mags; Xixona, per a les taules de Nadal. Quinze dies escassos de consum sostenen l'economia d'aquestes comarques: almenys, en bona part.