Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En aquesta plaça, Ribes celebra mercat setmanal els dissabtes. Ocupa l'espai del final del carrer Major amb una barana sobre el riu Ter i connectada amb el pont que porta al capdamunt del Passeig d'Àngel Guimerà. Aquí, precisament, acabada la guerra civil, s'hi celebrà una ballada de sardanes, que documenta detalladament Joan Triadú en un fragment del seu dietari de 1939. També hi podem llegir un fragment de La filla de la neu, de Núria Esponellà que és ambientada en part a la població.
15 d'agost, dimarts[1939]
Sardanes a Ribes, vigilades per la guàrdia civil. Sardanes de festa major, després de la repicada de campanes, amb l'església esfondrada. El meu pare les balla totes i li sap greu que jo no m'hi vulgui afegir. N'aprenc amb la meva cosina i les seves amigues. Però m'estimo més sentir la música. M'estava posat a tocar de la barana de la plaça, sobre el riu. Amb aquest aire, sota la muntanya, la tenora em fa venir calfreds. M'estimo més no pensar en tot el que ha passat i passa. El meu pare ha trobat una ocasió, a la mitja part, per parlar a peu dret amb un guàrdia civil que coneix i me l'ha presentat com «el Mondéjar» o una cosa així, pronunciant la o com a u. Li parlava de l'oncle Ignasi perquè li fessin un aval, ja que el guàrdia el coneixia i el tenia en bon concepte. A la mateixa rotllana hi hem vist balladors i balladores de famílies que no es fan, que s'han fet mal els uns als altres i encara se'n fan. Ni es parlen i ballen junts sense mirar-se. També s'hi barreja gent de la colònia, treballadora, gent de classe mitjana del poble i la colònia estiuejant (en la qual hi ha família de l'amic Bayo). No han pogut arraconar la sardana, almenys en aquests pobles. Verdaguer diu que la va veure ballar, quan ell era petit, en un poble de l'Empordà i que no l'ha vist ballar mai més. Això vol dir que la sardana es va escampar més tard i que quan Maragall la saludava ja era popular i admirada. Torno tard, amb la meva cosina. Havent sopat he dit al meu pare que volia sortir, amb ella i les seves amigues. Se sent responsable davant la meva mare. Volia dir que sí, però no sabia com fer-ho. A la fi ha dit «prou», com aquell nuvi que expliquen que ho va dir en lloc del sí i de poc més que no el casen.
Es fa anar enrere la cua de cabells. De jove anava repelat. Ens banyàvem a la Mateva, a les gorgues del riu Freser, o anàvem a berenar a Rialb, perquè els de l'Opus ens hi deixaven jugar al frontó. I si feia mal temps, tots cap al cine a veure alguna pel·li de d'oest, acompanyats d'indis i cowboys. Diligències, bandolers que assaltaven ferrocarrils i el Setè de Cavalleria inclòs. Bàsicament sempre vèiem el mateix, alguna mena de western que ens fes passar l'estona. Era l'única opció que teníem, perquè a la meva infantesa ja havien tancat l'altre cinema que havia conviscut amb el Catalunya i que tenia fama de projectar pel·lícules avorrides, per a la gent gran.
—I la teva ex?
—Ens truquem de tant en tant.
—Vols dir que encara...?
El Jep fa un gest lasciu amb la mà i el desmenteixo amb un capcineig.
—Res de res, vam acabar enraonadament i prou. Ella té un paio, un terapeuta, suposo que va satisfeta.
Segurament es mes feliç que no pas jo. Reprenc la frase:
—I a tu, com et va?
—Igual, i amb els vells cada dia més fotuts... Els seus pares treballaven a la colònia tèxtil de Can Recolons a l'època en què la vila vivia el seu apogeu industrial. Jo l'havia acompanyat en alguna ocasió fins al portal de pedra; recordo que em sentia petit davant les torres de la fàbrica i aquells murs resseguits per fileres de maó vist, que avui dia encara es conserven impecablement bé.
Altres indrets de Ribes de Freser: