Edicions Proa - 2001 - Barcelona
28 d'agost, dilluns [1939](fragment)
Clarejava quan hem sortit de Ribes, però encara era fosc quan hem passat la porta de casa, i feia fred. Arran de la fàbrica hi havia llums i gent que ens deia «siau» o «apa». Només una bona dona m'ha dit: «Ia te'n vas, Cunitu?» Passant la porta de can Recolons, el porter ens ha saludat des de darrere els vidres. Tot seguit se sentia rajar la font del Prat i al fons, el riu, força ple. M'he mirat els darreres del que era can Fidel, on ara hi ha una altra gent en lloc de la tia Beva i els seus. Poble avall, pel carrer de Núria, no hem trobat ningú conegut. Baixava un cotxe que deia «Médico» per la carretera de Puigcerdà. El carrer de les Eres, amb can Bertran i cal Tanyà, desert, fins a la plaça, amb la guàrdia civil embolicada amb un tapaboques a la porta i un llum trist a dins. He tingut una esgarrifança pensant en una escena de fa dies, que no he consignat per prudència. Es veia llum a l'obrador de la pastisseria o a cal Roviró, a cal Campaner i al Prats. Pujava algun carro que ja venien de pagès. Clarejava, sí, però valia més no veure res, perquè tot em feia tristesa. Me'n vull recordar d'aquest adéu a Ribes. Sé que he passat en pocs dies el bo i millor de la meva joventut.
6 d'agost, dimarts [1940] (fragment)
Escric, doncs, a la taula adossada que hi ha a la cuina i com que el llum va amb la fàbrica i crema sempre, no faig cap nosa. Pel balcó obert, entra la remor del riu i de les contínues, entre el cant dels grills, concertat amb el tic-tac del despertador que hi ha a la vora. Tot un món que veig, que em sobta, que em crida perquè sóc d'un altre, perquè tot i que en vinc, perquè vaig néixer prop d'aquí, ja no és el meu. No pararia d'escriure i escriure de tant que se m'endú, però no com Proust a Un amor de Swan (l'únic volum que n'he llegit i rellegit, per ara), no cercant el passat. És el present el que m'abassega, amb la sorpresa de viure un endemà cada dia!
15 d'agost, dijous[1940](fragment)
He anat al solemne ofici de Festa Major. Sermó llarg, però sense excessos, dedicat a la Mare de Déu i a la puresa. En Bayo ha trobat que era dels millors que havia sentit. La cobla ha tocat l'himne «nacional», el de «La Virgen María es nuestra protectora», i tots reverencialment contents. Als empresonats també els ho deuen fer. Després de l'àpat venia el concert, però me n'he escapolit. No vull tornar a sentir «La boda de Luis Alonso» i «La leyenda del beso». M'he retirat a llegir els diaris dels darrers dies al cafè, tot bevent una gasosa (una «graciosa», com en diu tothom, de manera que ho haurien de posar com a marca).
15 d'agost, dimarts[1939]
Sardanes a Ribes, vigilades per la guàrdia civil. Sardanes de festa major, després de la repicada de campanes, amb l'església esfondrada. El meu pare les balla totes i li sap greu que jo no m'hi vulgui afegir. N'aprenc amb la meva cosina i les seves amigues. Però m'estimo més sentir la música. M'estava posat a tocar de la barana de la plaça, sobre el riu. Amb aquest aire, sota la muntanya, la tenora em fa venir calfreds. M'estimo més no pensar en tot el que ha passat i passa. El meu pare ha trobat una ocasió, a la mitja part, per parlar a peu dret amb un guàrdia civil que coneix i me l'ha presentat com «el Mondéjar» o una cosa així, pronunciant la o com a u. Li parlava de l'oncle Ignasi perquè li fessin un aval, ja que el guàrdia el coneixia i el tenia en bon concepte. A la mateixa rotllana hi hem vist balladors i balladores de famílies que no es fan, que s'han fet mal els uns als altres i encara se'n fan. Ni es parlen i ballen junts sense mirar-se. També s'hi barreja gent de la colònia, treballadora, gent de classe mitjana del poble i la colònia estiuejant (en la qual hi ha família de l'amic Bayo). No han pogut arraconar la sardana, almenys en aquests pobles. Verdaguer diu que la va veure ballar, quan ell era petit, en un poble de l'Empordà i que no l'ha vist ballar mai més. Això vol dir que la sardana es va escampar més tard i que quan Maragall la saludava ja era popular i admirada. Torno tard, amb la meva cosina. Havent sopat he dit al meu pare que volia sortir, amb ella i les seves amigues. Se sent responsable davant la meva mare. Volia dir que sí, però no sabia com fer-ho. A la fi ha dit «prou», com aquell nuvi que expliquen que ho va dir en lloc del sí i de poc més que no el casen.
14 d'agost, dimecres[1940]
Tant fent tombs en bicicleta com ajudant a transportar patates de l'hort cap a casa, em trobo allò que diuen en forma. No sé si ho hauria de fer. Em canso més que els que hi estan acostumats, això sí. El meu oncle no voldria que ho fes. S'estima més que vagi amb ell, com l'any passat, a cercar (ells diuen «sacar») herba per als conills, marges amunt. Vida de Ribes. Tot té una tensió àcida, en contrast amb la insipidesa d'allà baix. La vianda té un gust més insistent, s'hi fa notar. Ja m'havia oblidat de la consistència de la llet i en prenc molta. El meu pare els volia pagar alguna cosa, però s'hi van negar i aviat s'haurien enfadat. Amb el seu germà Carles s'estimen molt, malgrat que ningú no els faria germans. No baixo al poble i amb prou feines surto de la fàbrica. De la colònia m'arribo a comprar a ca l'Estrada, on el meu pare hi va com a casa seva i hi hem fet algun vermut. Petits plaers, que tot i repetits, semblen inèdits, com rellegir un vell poema.
23 d'agost, dimecres [1939](fragment)
Sortides, passejades, entre ruixats. He recorregut tot sol els camins de les fonts, de la Margarideta i de Santa Caterina, on berenàvem abans de la guerra. El poble i els seus fumerols, a baix, sembla mort. De tant en tant el xiulet d'un tren. Tot sembla en pau, però només ho sembla. A les escoles canten els soldats, per força i els crits de rigor. Però Ribes és el meu oasi, al cap de tres anys. Amb l'oncle hem anat a cercar herba, muntanya amunt i quan érem a dalt s'ha posat a ploure fort. Corrents, ens hem aixoplugat sota la canal. L'oncle s'ha adormit. Fan torns a la fàbrica amb la seva dona i menen un bon hort, i em sembla que també el de l'oncle Ignasi. Al cap d'una mica ha sortit el sol i un arc de sant Martí magnífic ha cobert el cel de cap a cap del paisatge, fins a tocar amb nosaltres, com un arc de benaurança d'aquests dies al meu poble estimat.