Autor:
Pere Coromines i Montanya
Obra:
Tomàs de Bajalta i Jardins de Sant Pol
(Obres Completes)
, 1972
Abans d'ésser home en Tomàs de Bajalta havia estat un ninot. La gent desvagada de Sant Pol solia fer unes «festes de mar i terra» pel segon diumenge d'agost de cada estiu. L'Enric Morell havia vestit amb molta gràcia un bútxara menut que era una troballa de còmica supèrbia, tant pel gest grollerament audaciós com per l'energia impertinent de la fesomia. I com que era un ninot, naturalment, no reia mai.
El dia abans, a l'arribada del tren de les set del vespre, tot el poble era a l'estació a rebre Don Tomàs, que venia en el furgó dels equipatges. El desori que allí s'armava era infernal: els grans i els petits ho atronàvem tot amb víctors desaforats i ordres que ningú entenia, i amb el ressò estrident de trompetes, corns i tabals; qui no tenia res més cuidava esbotzar qualque llauna de llard o de petroli. Què us diré? Allò semblava un «jazz-band» de cal Déu. Els envejosos de Calella que anaven en el mateix tren, deien si a Sant Pol havien comprat a l'últim un rellotge.
Doncs, en una d'aquelles festes havíem d'atribuir al ninot un parlament, encara que no fos sinó per correspondre al que li endreçava en arribant l'Antoni Monteys, honorable Batlle de Bajalta. En Vives, En Morera i jo anàvem tot darrera, no diré que amb un flabiol sonant, però poc se'n faltava. I heus aquí l'origen de la primera facècia, l'anomenat «Sermó de les Criatures», que no sé com és que no s'arribés a dir, i que encara no va en aquest llibre primer de la novel·la.
A poc a poc, d'una facècia en va venir una altra, fins que l'Amadeu Vives em va fer adonar que aquell ninot, que s'havia tornat representatiu, posava pell d'home. Quan ja tenia escrites quatre o cinc facècies, estant llest el motllo, com Benvenuto Cellini al fondre el Perseu, que quan se li acabava el bronze hi abocava or i plata, em vaig posar a omplir-lo amb les entranyes més íntimes dels propis records, i allí on no abastaven les observacions tretes dels enemics i dels estranys, hi posava la flor de les experiències de la meva vida, les delícies de l'amistat, les dolces emocions de la terra pàtria.
