Tomàs de Bajalta i Jardins de Sant Pol

Obres Completes

Editorial Selecta - 1972 - Barcelona

Autor: Pere Coromines i Montanya
Indret: Plaça de l'Església (Sant Cebrià de Vallalta)

Si encara no has estat mai a Sant Cebrià de Vallalta, lector amic, vés-hi i sabràs donar raó d'una vall tranquil·la, closa com la cassoleta d'una mà, clapejada d'ombres i encatifada de suaus anhels i de verdura. Un poble de comparets s'arrepenja a l'arrencada de la serra que munta cap a can Montsant, i el blanc campanar de fletxa punxeguda el persigna de mals pensaments.

Vista de baix o de dalt la vall és sempre bella. Però si puges més amunt de l'Omeda, on la muntanya trenca l'horitzó, la vall i el poble de Sant Cebrià et semblen una obra pueril del bon Déu. Les casetes blanques, despariades per grosses escletxes de verdura, s'aclofen a la falda de l'església, i tota la conca roman obscura sota la claredat del cel.

Autor: Pere Coromines i Montanya
Indret: Plaça de l'Església (Sant Cebrià de Vallalta)

En essent a dalt de tot de la carena, quan el camí tomba en cerca del bosc, la vall de Sant Cebrià, amb les cases del poble aplegades entorn de l'Església, us semblarà un racó del Paradís. Per aquests rodals no trobaríeu altre bell-esguard com el d'aqueixa carena, entremig de les dues valls amanides de divina gràcia, i encara si la una té un respatller de fosques i encavallades muntanyes, l'altra us extasia amb la seva eixida a la mar.

A poques passes de vorejar el bosc, el camí us hi obre un portell, per on davallareu a la font de l'Omeda, sense perdre mai l'ombra dels arbres. Heus aquí el paratge per on em plavia divagar en els temps d'aqueixa tercera meditació, sense altra companyia que el Cançoner del Petrarca, petit volum de la Biblioteca Romànica d'Estrasburg.

Quand' io movo i sospiri a chiamar voi
E'l nome che nel cor mi scrisse Amore
Laudando s'incomincia a udir di fore
Il suon de' primi dolci accenti suoi.

Autor: Pere Coromines i Montanya
Indret: Ermita de Sant Pau (Sant Pol de Mar)

Tot el glop de cases de Sant Pol del Maresme és un producte de la mar, i són els pecats del món els que no el deixen seguir essent tan blanc com l'escuma d'ella. Sense altre seny que el de la seva ermita, on del temps de l'avior que crema de nit la llàntia guiadora, els homes de Sant Pol varen les seves barques en niar pels segles dels segles i calen les xarxes en nom de Déu. I aquí vénen a treure amb els seus llaguts, tornant de repassar les nanses, amb els sardinals que tot el poble va a desmallar a la platja, amb el palangrer altívol o amb la parella que arriba de mar endins tota perfumada de salabror.

Un pescador que ve d'en mar és un ésser marí. El ruixim de les ones l'ha abrigat una i cent vegades; els seus sentits s'han avesat a les contemplacions plaents a les sirenes. De la mar poa les il·lusions i les realitats de la seva vida, i amb la mar batalla i tan aviat la tem com se n'enamora. Ella governa i encadena els seus pensaments, com condiciona la mecànica del seu respirar i centra la gamma dels seus colors, i fa la seva ventura quan li és prodiga i li serva el record de les més heroiques proeses.

Per això pot dir-se que la vila de Sant Pol és filla de la mar, per tal com amb seny marí els pescadors la construïren. De la barca a la casa anava el pensament, mentre la vila humil, a còpia de cents anys, s'aixecava enlaire, sempre començant la casa nova més amunt, per què el pescador la volia veure de la barca mar endins, com en la casa volia retrobar els colors de la mar.

Autor: Pere Coromines i Montanya
Indret: Ermita de Sant Pau (Sant Pol de Mar)

Abans d'ésser home en Tomàs de Bajalta havia estat un ninot. La gent desvagada de Sant Pol solia fer unes «festes de mar i terra» pel segon diumenge d'agost de cada estiu. L'Enric Morell havia vestit amb molta gràcia un bútxara menut que era una troballa de còmica supèrbia, tant pel gest grollerament audaciós com per l'energia impertinent de la fesomia. I com que era un ninot, naturalment, no reia mai.

El dia abans, a l'arribada del tren de les set del vespre, tot el poble era a l'estació a rebre Don Tomàs, que venia en el furgó dels equipatges. El desori que allí s'armava era infernal: els grans i els petits ho atronàvem tot amb víctors desaforats i ordres que ningú entenia, i amb el ressò estrident de trompetes, corns i tabals; qui no tenia res més cuidava esbotzar qualque llauna de llard o de petroli. Què us diré? Allò semblava un «jazz-band» de cal Déu. Els envejosos de Calella que anaven en el mateix tren, deien si a Sant Pol havien comprat a l'últim un rellotge.

Doncs, en una d'aquelles festes havíem d'atribuir al ninot un parlament, encara que no fos sinó per correspondre al que li endreçava en arribant l'Antoni Monteys, honorable Batlle de Bajalta. En Vives, En Morera i jo anàvem tot darrera, no diré que amb un flabiol sonant, però poc se'n faltava. I heus aquí l'origen de la primera facècia, l'anomenat «Sermó de les Criatures», que no sé com és que no s'arribés a dir, i que encara no va en aquest llibre primer de la novel·la.

A poc a poc, d'una facècia en va venir una altra, fins que l'Amadeu Vives em va fer adonar que aquell ninot, que s'havia tornat representatiu, posava pell d'home. Quan ja tenia escrites quatre o cinc facècies, estant llest el motllo, com Benvenuto Cellini al fondre el Perseu, que quan se li acabava el bronze hi abocava or i plata, em vaig posar a omplir-lo amb les entranyes més íntimes dels propis records, i allí on no abastaven les observacions tretes dels enemics i dels estranys, hi posava la flor de les experiències de la meva vida, les delícies de l'amistat, les dolces emocions de la terra pàtria.

Autor: Pere Coromines i Montanya
Indret: Mirador de l'Ebre (Benifallet)

Des de Benifallet fins a l'Assut, l'Ebre s'eixampla a cada punt i forma les majestuoses planes d'Aldovesta, que és la més gran de totes, de Xalamera, de la Sevineta i del Port, llacs d'aigües encisades, si no les ondula el vent, fangoses a la riuada i transparents quan baixen a l'estiu de les altes geleres. I cada plana del riu té el seu espectacle i duu fins en els noms de les riberes la seva emoció. Aquí es lleva la muntanya curulla on s'obre la Coveta del Gall; allí la llarga coma que té al damunt la Plana de Mollet. Ara us sobta amb un sentiment de basarda la Roca del Lladre i més avall us alegra la vista el barranc que baixa de Paüls, on obren primer la boca que els ulls. Les coves d'Aldovesta, que hi caben més de mil moltons, s'enfonsen en aquelles roques descarnades que es lleven part dellà del fosc garroferal. I encara us admira la Roca de l'Ombro, on fan tasia els llaguts i passen al camí de sirga de la dreta, bella muntanya grisa, motejada de clapes grogues. Què us diré? Si voleu un seguit de siluetes plaents i arborades de vius colors, vermelles i ocroses, damunt el gris de les pedres, la verdor de les frondes, i el tornassol de les aigües i la gamma bajana de les riberes, deixeu-vos anar Ebre avall pel corrent, entre les muntanyes de Barbarreig, la Roca Roja, el barranc de la Caldera i el coll de Som, on vetlla de dalt estant l'esquerpa talia.

Autor: Pere Coromines i Montanya
Indret: Assut de Xerta (Xerta)

Oberta l'esclusa i tancades, un cop foren a dins, les portes, baixaren al nivell del corrent i eixiren a la plana, ara estesa i majestuosa com una mar, amb el tro de l'Assut a les espatlles i al fons Tivenys, d'on es lleva en línia vertical, esperançadora entre el fatic de tantes i tantes imatges ajagudes, el gentil campanar en la conca cada vegada més gran de l'Ebre, limitada per alts i ben arbrats turons i darrera d'ells la Serra de Car­dó, d'on arrenca la Fullola i fuig el Coll de l'Alba.

El Nap, que no tenia pressa a arribar a Tortosa abans del crepuscle, moltes vegades deixava estar el llagut a la creu mentre els seus homes, fora els rems de les escalameres, apariaven les veles i les cordes, o es recollien a la sama a menjar un bocí. El Moro, destacant-se immòbil damunt la nau, per la desmesura de la còrpora, envist la reduïda silueta del llagut, donava al conjunt l'aspecte d'una caricatura fantàstica. Més avall de la peixera de Xerta, el riu fa una gran girada i es desplega en la immensa pla­na d'Aldover. Dels marges fangosos, on el llac fa timba, fins a les penyes terroses de Berrugat, munta una punyent malenconia.