Punta de l'espigó

Tot aquest gran espectacle de conjunt es va perdent a mida que la carretera baixa, i quan us trobeu a Roses clavats de galtes al mar, el golf s'ha convertit en un llac de somni, tot ell d'un vidre irisat que us tapa la respiració Difícilment es troba en tota la Mediterrània un lloc on el mar doni aquesta infinita sensació de calma i de pedra preciosa, i on s'eixampli l'horitzó d'una manera romàntica tan dolça i tan poc torturada. La gent de Roses ho saben perfectament, i per això estan tan orgullosos de la seva badia, i no hi ha dubte que tenen dret a aquest orgull, perquè a Roses hi ha unes postes de sol impossibles de descriure i de pintar sense fer un paper ridícul, perquè en realitat són postes de sol més de l'altre món que d'aquest.

A Roses hi ha un estiueig fort, amb hotels i cafès grandiosos, i club nàutic i cases de preu i de gust. A mi, però, sempre que vaig a Roses, m'entra un desig ràpid d'anar a la platja dels pescadors, amb la plaça que fa com una mena de queixal corcat dintre del qual vegeten les parets pobres i els establiments de beguda barata. Allí m'agrada veure les vaques i les barques de bou amarrades, i les que neden dins de la badia i arriben a la caiguda de la tarda carregades de peix. Amb el primer terme de les paneres curulles de pops llepissosos, la làmina metàl·lica i gelatinosa de la badia de Roses m'agafa unes proporcions de somni que em fa caminar amb els dits dels peus sense tocar de talons a terra.

He vist amb tristesa que d'aquest indret tan salat i tan picant de Roses ha desaparegut un dels seus millors establiments de beguda. A la mestressa d'aquest establiment li deien la Mamà. La Mamà tenia quatre filles ondulants, fresques i molt ben proporcionades, amb una ànima tendra i oliosa com una bona amanida del país. Amb la Mamà i les seves filles jo havia tingut llargues converses, i més d'una nit ens havia atrapat la matinada entre copes i cançons, en companyia dels pescaires, i la Mamà, que era una gran aficionada al cant i a la poesia, ens destapava dues ampolles de rom o de conyac sense cobrar ni un cèntim. A més a més d'aquesta generositat, la Mamà plorava quan jo recitava algun poema una mica trist. Aleshores jo tenia més bona memòria i més bon humor, i de tant en tant m'agradava recitar poemes a persones que poguessin comprendre'ls i sentir-los, com ara la Mamà i les seves filles i els pescadors que m'acompanyaven.

Una nit, en aquest establiment, vaig trobar-hi dos respectables ancians que amb una canya, quatre cordills i una paella feien una orquestra brillant. Aquests ancians venien de Franca i estaven torrats com una sopa, i demanaven amb llàgrimes als ulls una veu humana que els acompanyés; aleshores la Mamà, per complaure'ls i sense tenir-ne gens de ganes i amb una veu tristíssima, els va cantar el Vals de las Olas.

Ara aquest establiment està tancat i barrat ; mentre una noia del bar veí m'explica la desgràcia, entre un rotllo de pescadors estan subhastant una tonyina grossa com un porc, i l'aigua de la badia de Roses es va envernissant amb aquella tinta nocturna i solemne del repòs integral.

Roses està col·locada en el punt precís en què acaba la gran platja del golf i la costa s'aixeca en una riba rocallosa. Aquesta costa interseccional — aquest gest d'un poble que sembla que va a pujar un esglaó—, l'enorme amfiteatre pirinenc que la rodeja al nord i a l'est, la població encarada a ponent, són els tres elements que donen a Roses les característiques més notables. L'amfiteatre té dos punts màxims: Sant Pere de Roda i Pení, en el centre del massís de Cadaqués, i exerceix com una pressió sobre el poble, que es dibuixa molt baix davant la mar, apaïsat i llarg, en semicercle. A l'espill de les aigües fosques de la badia, en les quals la vegetació —les algues— tremola a flor d'aigua, es reflecteixen les seves cases blanques i les frondes —delicioses a l'estiu— del Passeig Marítim i de la platja.