Plaça de l'Ajuntament

A l'hora de començar la funció...

Autor: Carles Bosch de la Trinxeria
Obra: dins Carles Bosch de la Trinxeria , 1997

A l'hora de començar la funció, 8 del vespre, plaça, carrers, finestres, balcons, ulls de bou, teulades, eren claferts d'espectadors; hi dominaven les dones de còfia rossellonensa amb llur cistell de queviures a la mà, i els homes amb llur sarró i barral que els hi penjava sul pit.

Lo gran drama se desenrotllà admirablement enmig d'un religiós silenci interromput sols per plors i singlots del donam.

A l'últim quadro de Jesús clavat a la creu, que ve de rebre la llançada, els dos lladres al costat i les tres Maries esmortuïdes al peu de la creu, que comença lo espantós terratrèmol, i que el Crist exhala l'últim sospir, enmig del terror i piadós encongiment del públic que presencia la crudel agonia del clavat a la creu, que es contracta, es reblinca, se retorceix de tant patir, de manera que molts rossellonesos diuen: -Qué bé! això sí que es pot dir fer-ho a lo viu! ... Mirau quina llàstima fa, pobret! ... Les dones pregaven, altres singlotejaven; els homes, commoguts, se mocaven, les llàgrimes als ulls.

Enmig dels fulgors dels llamps i roncs de la tronada, se veu lo Crist, il·luminat per un raig de llum de bengala, alça el cap al cel exhalant un clam llastimós, estirant braços i cames, agonitzant, ja mort, que de sobte d'un bot salta de dalt de la creu, fa quatre tomballons rost avall del Calvari, i fuig a quatre grapes com si el perseguissen... mentres lo gran terratrèmol, sortint los morts dels sepulcres i sol i lluna es tornen sagnosos.

Quins espants! quins crits d'esglai dones i criatures! Unes cauen en basca, altres esparverades s'alcen de llurs bancs: tothom fuig, saltant bancs, trepitjant caps i cames, carreres amunt; crits, ais, xiscles... ones humanes que ningú por aturar... Lo terratrèmol de l'escena del finar Crist se transmeté de les taules a la gentada de la plaça. No, mai cap rosari de l'aurora ha causat tant terror... i lo pitjor és que lo mateix espant regnava entre bastidors: ningú s'atrevia a baixar el teló. Si los dos lladres no haguessin sigut peus i mans agarrotats a la creu, també haurien saltat.

Per fi caigué el teló, i a poc se restablí la calma i la gent se revingué del gran susto.

 

* * *

 

Què havia passat? Per què lo Crist havia tingut l'humorada, en sa agonia, de saltar de la creu i fugir entre bastidors, nafrat i morint com era?... Ell, qui en los assots y en lo camí del Calvari, havia fet vessar llàgrimes vives... Res, sa naturalesa era humana, no tenia res de divina, i com a tal no podia prescindir de les misèries terrenals que aniquilen l'ideal i ens transporten a la crua realitat... Tot era la culpa del fuster que havia fet la creu, i que no havia pres bé la mida del pobre pacient clavat en ella. Això de clavat se fa veure: el que fa Crist sostè sos braços estirats agarrant amb ses mans dues anelles de ferro que són als extrems dels braços de la creu; i sos dos peus s'apoien sobre un fustot que suporta tot lo pes del cos; positura forçada, fadigosa que es pot sols aguantar si los peus descansen bé sobre el dau de fusta; però si eix fustot se troba clavat a un centímetre més baix del punt d'apoio, i que lo pacient déguia aguantar durant més d'un quart positura tan cansada, pensin quin patir! quins estiraments i contraccions tot son cos penjat pels braços a les dues anelles faltant-li l'apoio dels peus! ... No, mai los rossellonesos havien presenciat l'agonia d'un Crist clavat en creu, com el d'aquella nit: -Què bé ho fa!... mai lo Crist de Baixàs ho havia fet amb tanta realitat!... Cest acteur est tres fort!... il a bougrement de talent!... il faudra l'engager pour la careme prochain... Si haguessen gosat l'haurien aplaudit. En efecte, mai s'havia fet tan a lo viu: se torçava, se revinclava, estirava ses cames en busca del fustot que sos peus fregaven a penes, girant lo cap a dreta, a esquerra, gemegant llastimosament enmig del terratrèmol i fulgor dels llampecs, suplicant a veu baixa a les tres Maries del peu de la creu que fessen baixar el teló, que sa positura era inaguantable, que sofria turments crudels, que tot ell s'enrampava i no podia aguantar més... Però les tres Maries caigudes en basca al peu de la creu, es pensaven que tots aquells ais i gemecs del pobre crucificat estaven en son paper; cap d'elles se movia.

Molts any se parlà en lo Rosselló i Empordà de la memorable representació de La Presa de l'Hort de la Jonquera, la nit de l'aplec de Sta. Llúcia. I lo pitjor fou que los actors de Baixà, Serrallonga i Boló, se permeteren criticar los actors jonquerencs i fer-ne mofa. Hem de convenir que tenien un xic de raó.