Casa familiar de Carles Bosch de la Trinxeria

Autor: Carles Bosch de la Trinxeria
Obra: Records d'un excursionista , 1983
Pàgines: 259-261

Després de la barrotada, a les deu, tothom anà a retirar-se.

Abans de ficar-me al llit, vaig prendre una tassa de te amb algunes gotes de rom de Jamaica, regal d'un amic; vaig fumar un cigarret i, el cap serè, content, satisfet, em vaig lliurar als braços de Morfeu, que desfullà sobre meu els seus mes somnífers cascalls. Em vaig adormir com un sant. Somiava que volava per l'espai, els braços estesos, enlairant-me dins d'una mar de bromes daurades pel sol. A voltes em veia rodejat de caps d'angelets, de galtes fresques i rosades, entrecreuades amb dues aletes de colom, com se'n veuen en les glòries dels quadres de Murillo. Però, cosa singular, aquests angelets al mirar-me tenien una expressió tan burleta, que em deixaven tot confús; a més, portaven sobre el cap una boina airosament posada de costat amb la borla penjant sobre les aletes de colom. Aquestes boines, com en els quadres dissolvents, s'esvanien i tornaven a sortir amb tons de vermellor més o menys pronunciats. Tot jo ressentia una sensació agradable d'alegria i benestar. De cop, sento que em sacsegen pel braç... Qui és...? Què hi ha...? Era el meu criat, tot espantat. «Senyor, els carlins són aquí... Han pujat pel balcó... Aixequi's tot seguit.» «Mira si hi ha mitjà de fugir pel pati.» «És inútil, la casa està rodejada.» Mentre em vestia de pressa posant-me les mitges i els calçotets al revés entren dins la meva cambra tres galifardeus: dos soldats i un oficial. «No tingui por —em digué l'oficial, que jo coneixia d'haver-lo tingut diverses vegades allotjat—, però vagi de pressa en vestir-se.» «Però, què passa...? Què hi ha...? ¿Què voleu a aquestes hores de la nit?» «Ja ho sabrà.»

Sortí de casa entre dues baionetes, molt espantat. A l'arribar a la plaça de la Casa de la Vila, vaig veure una companyia de carlins sobre les armes, dels d'en Savalls, de boina i gec vermell, joves de 20 a 25 anys, de bona estatura, cepats, rabassuts, muntanyesos per les venes dels quals devia córrer sang d'almogàver.

Poca estona després comparegué l'alcalde, acompanyat com jo per dos soldats, i tot seguit, darrera d'ell, un propietari amic nostre.

—Senyors —ens digué el capità que tots coneixíem per haver-lo vist sovint en la població, amb la seva companyia—, no s'han d'espantar per res; tenim el batalló a Agullana; vostès rebran les ordres del coronel i se'n podran tornar tot seguit.

No hi havia què discutir; emprenguérem la marxa cap a Agullana, posats entre files.

Autor: Carles Bosch de la Trinxeria
Obra: dins Carles Bosch de la Trinxeria , 1997
Pàgina: 75

Una de las festes que es celebren a La Jonquera, lo segon diumenge de Maig, tan o més concorreguda que la festa major, és la festa de Santa Llúcia, qual santuari se troba a la falda dels Pirineus, a una hora de pujada de la població. La vigília de santa Llúcia, des de les quatre de la tarda i durant tota la nit, van arribant per la carretera de França vehículs de tota mena plens de romeus que passen la nit a La Jonquera, esperant la matinada per pujar al santuari; tot lo carrer Major ne va ple. Los jonquerencs obsequien als francesos amb sardanes i ballets a plaça fins a últimes hores del vespre; les grisetes rosselloneses, amb llurs elegants còfies es barregen amb nostres garboses menestrals de fulards al cap; tothom parla català.

En vista de la gran afluència de forasters que aquella tarda omplen carrers i places de nostra vila, los jonquerencs tractaren un any d'obsequiar-los oferint-los-hi una representació de La Presa de l'Hort, o sia la Passió. Eixa representació s'anuncià per cartells en totes les viles i vilatges del Rosselló i de la gavatgeria. Era de creure que, atesa l'afició de nostres veïns a eix gran drama sagrat, la concurrència seria nombrosíssima, majorment siguent lo espectacle públic i de balde; ja que els pabordes del santuari guanyarien de sobres en caritats lo que gastarien en tan costosa representació; com d'efecte, no anaren equivocats, puig aquell any les ofrenes, donatius i caritats a la capella excediren del doble los dels demés anys, quedant líquida pel santuari, tots gastos pagats, una quantitat respectable.

Autor: Carles Bosch de la Trinxeria
Obra: Cinquanta anys de vida literaria 1883-1933 , 1934
Pàgines: 28-29

Essent amic de rodar i de cartejar-me, em vaig decidir a anar a La Jonquera, on habitava En Carles Bosch de la Trinxeria: desitjava veure'l allà on vivia. En aquell temps ell havia fet un resum d'articles publicats ací i allà amb l'encertat títol de Records d'un excursionista, i aquest fet havia cridat l'atenció del món literari d'aleshores sobre el seu nom, Abans d'anar a entrevistar-me amb En Bosch no el coneixia ni per retrat. Era de bona alçada, camallarg i revingut, amb unes grans patilles blanquinoses. Posseïa bones finques escampades per l'Empordà, àdhuc el mas Jomba, prop de Torroella de Montgrí. En aquella avinentesa, memo­rable per a mi, vaig conèixer la seva família i els seus fills, i va lliurar-me l'original de la novel·la Montalba. Quan vaig ésser a Barcelona la vàrem llegir, i vàrem acordar publicar-la. En Caselles (Raimond) la va rebentar massa cruelment a L'Avenç mateix. ¡Què li deien, a ell, les gronxades al cim de l'avet del cingle de l'Os! En Bosch va escriure'm una carta queixant-se molt discretament, pero sense fer-me particularment cap retret.