Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La costera de la Música arranca del carrer de la Sèquia i d'on abans hi havia el pont de Montcau que passava per damunt la via del tren. Era el camí natural de pujar al poble alt venint de la torre de Maricel a Capnegret. En qualsevol punt de la costera podem llegir el fragment de Matèria de Bretanya en què Carmelina Sánchez-Cutillas evoca la pujada a les cases dels seus parents vilatans, especialment la de l'avi, al carrer de Santa Bàrbara.
Els meus parents vivien part de dalt del poble, i nosaltres pujàvem les costeres corrent i ma mare les pujava caminant a poc a poc i deturant-se per a alenar. I totes les dones la saludaven i en acabant li preguntaven: Senyoreta, avui són d'ací dalt?
Per les costeres t'hi trobaves bacons xicotets i gallines i pollastres i xiquets. A l'estiu les xiquetes i els xiquets més menuts anaven en conill o amb una camiseta de tela que no els aplegava al melic. Eren uns carrers plens de vida i de llum i de moviment, plens de crits i de paraules, de plors de xicons que es barallaven i de cançons de mares dormint els fillets. Per això no he pogut oblidar res, i recorde que en passar el carrer de la Sèquia i el cantó de la Farmàcia del senyor Miquel preníem la costera del Sol. Aquesta costera feia olor de peix i de saladura i per davant de les portes penjaven cortines de sàssia negra; i açò volia dir que encara érem al barrí dels mariners. En acabar-se aquesta costera llarga i alzinada feia com un cornialet i començaven altres de mes suaus, rectes o plenes de giragonses. Aleshores ja no sentíem l'olor de peix sinó de fem i d'alga i d'herba dels conills i les cortines de les portes eren de llenç gros de llençol teixit a mà, i hom s'adonava que havíem entrat als dominis dels llauradors.
Les dones de les costeres li deien a ma mare que que polida estava jo, i a mi no m'agradava gens car em semblava que polida volia dir grandota, i apretava a córrer empentada per la ràbia i pensant que tota aqueixa gent era una destrellatada, perquè a les xicones ens deien polides però en veure una bacona de cria amb bones mamelles començaven a dir que quina bacona més guapa, i si es topaven amb un matxo jove amb la sàrria plena de càrrega deien que era un matxo molt guapo, i els ametllers eren guapos i les panolles de dacsa eren guapes i tot tot, menys les xicones.
Altres indrets de Altea: