Tots dos partits volien salvar Espanya, salvar-la potser que d'ells mateixos. I mai no es llevaven la paraula «Patria» dels llavis. Però llavors, jo vaig prendre consciència del que volia dir aquell mot, perquè abans d'allò la pàtria meua era tota la terra encerclada per l'Aitana i per Bèrnia i per Puigcampana, i tot el semicercle de la mar que tremolava entre la ratlla de l'horitzó i la Serra Gelada i el Morro de Toix i el Penyó d'Ifac al més lluny. Ara jo sabia que allò tan entranyable era la meua petita Pàtria, i que la gran, la de tots estava feta de petites; com les magranes, que són fetes de pinyons petits i apretats i de la color de la sang. Aquell descobriment l'havia fet sense l'ajuda de ningú, i vaig tenir tanta pena com si una veu estranya em manàs de partir-me el cor pel mig.

La mare Paula vivia al barri del Fornet, el qual era el més amunt del poble per la part de Migjorn. Des del Fornet es veu l'Aitana i el Puigcampana i l'Alfàs, que sembla una pinya plena de pinyols. Al Fornet pega el sol tot el dia, i per això la calç de les façanes de les cases enlluerna més; les dones, els homes i els infants sembla com si fossen de terrissa; i el negre dels seus vestits de dol és més negre i més dol que en altres bandes.

La mare Paula havia alletat un oncle meu, que diu que sa mare va morir en nàixer ell. I ara era tan vella que caminava a poquet a poquet amb el cap mirant terra, i el seu rostre estava ple d'arrugues com si foren caminets de temps i per cada caminet aplegàs un record.

Els meus parents vivien part de dalt del poble, i nosaltres pujàvem les costeres corrent i ma mare les pujava caminant a poc a poc i deturant-se per a alenar. I totes les dones la saludaven i en acabant li preguntaven: Senyoreta, avui són d'ací dalt?

Per les costeres t'hi trobaves bacons xicotets i gallines i pollastres i xiquets. A l'estiu les xiquetes i els xiquets més menuts anaven en conill o amb una camiseta de tela que no els aplegava al melic. Eren uns carrers plens de vida i de llum i de moviment, plens de crits i de paraules, de plors de xicons que es barallaven i de cançons de mares dormint els fillets. Per això no he pogut oblidar res, i recorde que en passar el carrer de la Sèquia i el cantó de la Farmàcia del senyor Miquel preníem la costera del Sol. Aquesta costera feia olor de peix i de saladura i per davant de les portes penjaven cortines de sàssia negra; i açò volia dir que encara érem al barrí dels mariners. En acabar-se aquesta costera llarga i alzinada feia com un cornialet i començaven altres de mes suaus, rectes o plenes de giragonses. Aleshores ja no sentíem l'olor de peix sinó de fem i d'alga i d'herba dels conills i les cortines de les portes eren de llenç gros de llençol teixit a mà, i hom s'adonava que havíem entrat als dominis dels llauradors.

Les dones de les costeres li deien a ma mare que que polida estava jo, i a mi no m'agradava gens car em semblava que polida volia dir grandota, i apretava a córrer empentada per la ràbia i pensant que tota aqueixa gent era una destrellatada, perquè a les xicones ens deien polides però en veure una bacona de cria amb bones mamelles començaven a dir que quina bacona més guapa, i si es topaven amb un matxo jove amb la sàrria plena de càrrega deien que era un matxo molt guapo, i els ametllers eren guapos i les panolles de dacsa eren guapes i tot tot, menys les xicones.

Les vesprades que plovia anàvem tota la colla de menuts a casa la mare Paula, i miràvem caure l'aigua, que queia silenciosament i rítmica. Gloc gloc gloc. Ella sempre estava asseguda a la seua cadira de repòs, i nosaltres ens ficàvem sobre el maruà, que era una estora rodona feta d'espart. De tant en tant una gota d'aigua, en pegar contra una pedra més grossa, ens esguitava i després s'anava escolant per sobre la nostra carn com un petit rierol. I quan ens cansàvem del rierol, sols havíem de clavar el dit damunt la goteta i la fèiem desaparèixer del món de les gotetes de la pluja.

En arribar l'hora de berenar, la mare Paula cridava la seua filia i li deia, Betriueta treu el berenar als xiquets. I sempre era el mateix: pa i melva. I el pa era gran i rodó i blanc, però pastat sense gens de sal perquè en aquell poble l'aliment principal de la gent pobra era la saladura, i diu que el salat vol l'acompanyament insípid. I el pa el tenien alçat a la saranda i ben embolicat amb un tovalló blanc. Aleshores començaven les baralles, car tots volíem el coret de la melva, que era el cor del peix de què feien la melva. I ella el donava cada dia a un de nosaltres. I tots volíem el coret de la melva, perquè quan ens el menjàvem era com menjar-se una cosa tèbia, i sentíem un caliu per dintre com si el nostre cor volgués créixer una miqueta. Quan ja havíem menjat bones llesques de pa i prou molletes de melva, la mare Paula ens contava contes. El que més m'agradava de tot el repertori era el de «Peret i Margaliteta». Després, en fer-me gran, vaig adonar-me que aquest conté es diu «Hansel und Gretchen» i que el saben tots els xiquets del món. I es possible fins i tot que tots els xiquets del món hagen tingut una mare Paula, i que estimen la pluja lleu que fa gloc gloc gloc quan rellisca del cel, i que en menjar-se els corets de la melva sentiran també créixer els seus petits cors.

Al Fornet hi havia una placeta molt petita, i al mig de la placeta una font d'anar les dones a l'aigua amb els cànters i les capçanes de dur-los al cap. I com que l'aixeta regalimava sempre, s'havia fet un xipoll que quan no el remenàvem nosaltres i el fang s'aquietava al fons, tenia l'aigua clara, i si t'acostaves, t'hi veies com en un mirall. I els pairotets també s'acostaven al xipoll perquè sembla que els agradava de mirar-s'hi, tan bonics, amb les ales blaves o vermelles. I hi havia parotets i marotetes, que la gent sabuda diu libèl·lules I nosaltres aleshores sabíem quin era el parotet i quina la maroteta, però ara ja he oblidat com ho sabíem.

Quan les dones del Fornet parlaven amb mon avi, se'ls encenia als ulls una llumeneta, i per un instant els desapareixia tot el cansament de la vida, que el portaven ben apegat als ulls. I era com si totes elles l'haguessen  estimat secretament, quan eren joves.

Però un dia va morir la mare Paula, i tota la menudalla l'acompanyàrem al cementeri. I encara em recorde d'aquell camí que ens semblava tan llarg, tot costera amunt... Me'n recorde encara, com passàrem pel Pla del Castell... per Casa Donyaila... per les runes de l'ermiteta de Sant Xotxim... I per distreu-re'ns la pena, anàvem contant una per una totes les capelletes del Calvari. Costera amunt i la pols del camí blanquinosa, que se'ns apegava a les espardenyes i als peus i a les cames. Fins que arribàrem. I quan els grans soterraren la mare Paula, nosaltres, els nins, vam soterrar moltes coses.

La casa gran i la petita eren tan juntes, que semblaven com si fossen els dits d'una mateixa mà; el dit del mig i el dit menovell. I si un dia les hagueren enderrocades trobe que ningú no sabria a quina de les dues pertanyia la paret mitgera. A la gran vivíem nosaltres i a la petita els masovers, i mos pares els deien «los caseros».

Quan venien visites havien de veure-ho tot, perquè la gent que ens visitava era molt tafanera; i corrien tota la casa, i els patis, i les terrasses, i el jardí i tot el que hi havia. I en girar el cantó i trobar la casa dels masovers començaven a dir que quina caseta més bonica, i que «parecía como si se apoyara en la otra». Però jo sabia que aquells senyors s'enganyaven, car endevinava que la que veritablement recolzava sobre l'altra era la nostra, la gran, com nosaltres ens recolzàvem també, malgrat que teníem diners, sobre les espatlles i sobre la suor de l'home que treballava els nostres bancals. Però això no ho podia dir a tota aquella gent ni als meus pares, puix no m'haurien entès, i era millor deixar-los amb la seua mesquinesa i que gaudiren i pensaren que eren feliços.

Tot seguit vaig preguntar-li a Maria d'on l'havien tret, i ella m'explicà que li'l va comprar el seu home a la fira de Cocentaina, que volien una xiqueta però que es veu que l'amo de la parada es va enganyar, perquè en aplegar Jaume a sa casa van veure que era un xiquet. I jo, que com ho van veure. Però ella feia la distreta i agarrant la canterella es posa a beure aigua a gallet. I jo que com. I ella parant els ferrets a la llar i sobre els ferrets la paella, perquè aplegaria el seu home i el sopar sense amanir. Ara comprenc que el que ella feia era guanyar temps per a pensar, i quan ja s'ho havia pensat bé i jo tornava a preguntar-li que com es van adonar que era un xiquet, va dir-me, perquè els xiquets pixen per un peixet i les xiquetes per una petgelina.) I es va quedar molt descansada, i jo també.

Tots els matins Maria se n'anava a veure sa mare, que li deien la tia Canària i vivia al costat de les Comandantes. I jo, com un Sant Cristòfol amb el xiquet al coll. I per la vesprada en alçar-se de sestar se n'anava a jugar al burro amb les veïnes. I jo a fer el Sant Cristòfol altra vegada. Però el xiquet encara no sabia res de sants, i em deia tata.

Els mobles de la sala eren negres amb dibuixos daurats fets a ratlletes molt primes, i estaven entapissats de la mateixa tela de les cortines, que era de color de pansa i tenia escampats ramellets de flors i de pàmpols lligats amb llaços mig desfets. Tot descolorit i boirós. Endemés del cadiratge hi havia altres coses a la sala, però només que em recorde de la consola amb uns pitxers molt antics fets d'obra de l'Alcora, i al damunt dels pitxers penjat de la paret, un mirall gran dins d'un marc de fusta negra amb tot el vidre de mirar-se entelat per un tel de segles, entelat per l'ombra d'aquelles persones que havia reflectit i que ja no hi eren. Una Mare de Déu dels Dolors penjava de la paret d'enfront, però en lloc d'estar vestida de morat anava de blau i de blanc i tenia la cara i el posat de jove. Segurament les meues besàvies i les meues rebesàvies, pampoloses i greus, tenien ací l'estrado de rebre les visites de les senyores del poble; les més resignades passant rosaris i fulls de llibres pietosos, les capfluixes assabentant-se les unes a les altres de les històries de Paris i Viana, de Flores i Blancaflor, de l'Amadís i de molla més gent que no me'n recorde.

Mentre que dinàvem, el meu avi li contava al viatger com es va trobar un amagatall ple de llibres, quatre o cinc, xicotets i relligats en pergamí. Una joia, li deia. Tot el cicle bretó i jo anys i més anys sense saber que hi eren, i ara que els he trobat tampoc sé quina de les meues avantpassades els va amagar. I en llevar-nos de la taula se n'eixiren els dos a la terrassa amb un paquet embolicat en tela de fer coixineres, i era el paquet dels llibres trobats. Jo anava darrere d'ells com un gosset darrere l'amo, i romania al seu costat silenciosament i humil per por de destorbar-los i que em tragueren. Però de tot el que van parlar, algunes coses les entenia un poc i les altres no les entenia gens, i mirava els llibrets i les mans del foraster fullejant-los amb tant de compte com si estigueren fets de pètals de flors, i quan ja els havia passat tots començava altra volta pel que va mirar de primer. A poqueta nit encara estàvem els tres allí, tan quiets com la mar, que ja tenia aqueixa color d'aigua adormida que pren a l'horabaixa, quan la llum del far inicia el joc amb les ombres —ara sí, ara no— parpellejant rítmicament i incansable; i encara que tot era igual, igual com ahir i com sempre, a mi em semblava diferent, perquè aqueixa vesprada havia après a idealitzar els fets del passat i tots els esdeveniments de cada dia, havia après a embolcallar-los d'aventures i de situacions meravelloses per a velar, amb un toc mític, els successos reals.

En sentir el seny de l'Ave Maria el meu avi va dir que si no entràvem a casa la serena faria malbé els llibres. I aleshores el foraster allargant-me l'embolic de tela em deia, xiqueta ajuda'ns. Però només donar-me el paquet començà a riure, i com que mon avi volia saber el motiu ell va dir «que no la veu?, tan xicoteta i acabe de deixar entre les seues mans tota la Matèria de Bretanya».

Els carrabiners per parelles vetllaven tota la nit passejant-se per la platja, amb el sopar dins del sarró i una manta de llana de color de tabac com les dels soldats rotllada i penjada a l'esquena, i el fusell enganxat d'una corretja i la corretja passada pel muscle esquerre. Però les nits de lluna plena no es podia fer contraban perquè el contraban necessita foscor. També necessitava silenci, i els homes dels llaütets carregats de fardells, embolicaven els rems amb draps per no moure soroll quan els rems s'afonaven dins l'aigua. I a vegades havien de tirar-ho tot a la mar perquè valia més perdre la mercaderia que no pas la llibertat.

Però devia de ser força apassionant això de viure de dia com un mariner que aplega de la sardinalera, o com un llaurador que ve de cavar el seu bancal, i en venir la nit convertir-se en contrabandista, voltat de perill entre la fosca i el silenci. I tots els xicons, quan parlaven d'allò que serien en fer-se grans, deien, contrabandista. Jo no sabia si les dones serien admeses però desitjava més que tot el del món arribar-hi. I per assajar-nos per a quan poguérem entrar en la colla del contraban espiàvem els carrabiners i els seguíem; ells caminant vora mar i nosaltres arrossegant-nos per entre els canyars, i crec que en comptes de semblar espies semblaríem cadells de gos coniller.

En altres bandes fan els jaços on han de jaure els animal amb palla de blat, però al meu poble els posaven per a eixuts unes bones cabassades d'alga. Per això, quan bufava el vent llevant, que trau l'alga de la mar, s'omplia la platja d'homes i de xicons que n'arreplegaven tota la que podien, i després la carregaven sobre els muls o els burros que havien dut a posta.

A mi m'agradava molt més l'alga que no la palla, perquè la palla ens donava picor a tots els xiquets quan ens rebolcàvem per damunt, i l'alga no picava gens i a més estava calenta a l'hivern i fresca a l'estiu, com si encara estigués banyada de la mar, i feia olor de mar, i era com si fóssem dins un vaixell i aquest vaixell s'hagués aturat a la mar que hom deia dels Sargassos, i pensàvem que ja per sempre més viuríem presoners de l'aigua adormida i de les plantes. I era bonic això.

El carrer feia giragonses i es com si estigués veient-lo ara. He començat a pensar una mica en aquells anys passats i tal com vaig pensant tornen a mi els records cargolats els uns amb els altres, i tot sembla un somni estrany i colpidor que em fa goig i em dol, perquè jo caminava ploriquejant i Maria Ronda em duia mig a rossegons i ben agafada d'una mà i a l'altra mà portava la meua cadireta de boga. En aplegar al Portal Nou on comença el carrer Fondo ens trobàrem la tia Mariàngela la Canària, i va preguntar quina cosa em passava i la mainadera li digué que em portava a la costura de la mestra Cantarrana i jo no volia anar-hi. I després d'una estona, les dues parlant de la partida de burro que farien a la vesprada, vam enfilar una costera que no em recorde com es deia, però era la costera del forn de coure i la de la fusteria del tio Bohigues, i només girar la fusteria ens topàrem amb l'escaleta per pujar-hi. I la costura era a un primer pis i tenia un balcó amb la barana de ferro. I el ferro era rovellós i per sobre el sòl del balcó s'escampaven alguns tests amb clavellines i una alfàbrega que s'havia envellit i era tota plena d'espigons de criar llavor.

I les alcoletges eren uns bancals amb el seu parral i la Figuera de figues de cameta i tot, i els feien vora riu llevant les pedres codisses que s'havien arrodonit de rossolar per la gola del riu. I quan havien llevat les pedres del rossolar i començava a eixir una terra com si fos sorra, sembraven el bancal i enllestien la caseta amb canyissos i floques de xiprer i era com una barraca o com un casupet. Hi havia alcoletges a muntó, perquè la terra guanyada al senyoriu de l'Algar, que el riu es deia Algar, no la cobraven i perquè el riu que es dessagnava regant milers d'horts abans d'arribar al poble, mai no portava ni un regueronet d'aigua.

Si n'hi havia algú dins de casa les portes estaven obertes de bat a bat i si no n'hi havia cap de persona tancaven, però deixant-se la clau al pany. I per a entrar només que havies de dir Ave Maria Puríssima com si digueres el sant i senya a la porta d'un castell, i creuaves el llindar i ja hi eres dins.

Els meus germans i jo pujàvem costeres amunt lleugers i alegres, com un estol de teuladins volant per sobre un bancal de blat, i en topar-nos amb algunes dones també ens preguntaven si aquell dia érem d'allí, però a mi em semblava que no ho preguntaven sinó que deien, avui sou d'ací dalt! I era com si ens donassen les claus de la vila.

A voltes érem al poble un dia sencer i a poqueta nit a Capnegret. A voltes romaníem més dies. I si hom em preguntava quin lloc m'estimava més jo no sabia contestar, perquè tot allò, la vila i el camp i les muntanyes i la mar era una part del meu ésser. Després va passar molt de temps, molt de silenci... i ara, les poques vegades que torne per allí tot em sembla diferent, com si hagués plogut una cendra molt fina sobre els xiquets i els homes d'aleshores. Sobre totes les coses.

Cada dimarts hi havia mercat i es parava a la plaça del Convent, vora el carrer de la Mar. El mercat era un esdeveniment de molta importància, perquè endemés dels venedors de segó, d'arròs, de dacsa, venien altres que portaven teles de percala i de crespo, i escurada de Manises, i quincalla tan lluenta com el sol de migdia. I els venedors eren forasters i molts venien amb la seua dona perquè els ajudàs a parar la parada i a vendre. Però la importància més gran del mercat —més que l'aplec dels homes que compraven barcelles de dacsa o de blat, i sacs de segó, i cabassets de llavor d'herba— era o a mi m'ho semblava així, que en el mercat et trobaves amb amics i parents i coneguts que d'altra manera hauria estat més difícil que els pogueres trobar. I es parlava de tot i es malparlava una mica de tots.

Els homes arribaven de bon matí, carregaven allò que havien mercat, dalt del matxo, i se n'anaven. I aleshores quedava el mercat sencer per a les dones; aquelles dones que exercien tothora el matriarcat llur sobre el poble. Algunes venien caminant des de Capblanc o des del Barranquet o des de Capnegret, però les de Sogai i les de l'Adrover i les de les Mallades venien a cavall d'un burro per no cansar-se les cames de caminar. I totes duien cabassos de palla i sarnatxos d'espart per posar les mercaderies, i es cobrien el cap amb barrets de palma, i duien un paraigua negre i gran, com una maledicció, i aquest paraigua les aïllava del sol, escampant a l'entorn d'elles un rotgle de llum més difusa, més tamisada.

Ma mare no anava mai al mercat, perquè no era ben vist que les senyores anassen, i trobe que tampoc no li hauria agradat d'anar-hi. A mi sí que m'agradava molt, i de tant en tant em donaven permís i me n'anava amb la masovera, les dues caminant. La masovera que es deia Maria la Canària, comprava boga i saladura i tres o quatre metres de percala i sucre blanc de piló, com si fos una muntanya de neu. I diu que el comprava de piló perquè era més barat, i després, en arribar a sa casa, el feia miques amb una pedra grossa, i a vegades s'escampava tot i queien a terra alguns trossets i jo me'ls menjava.

Maria la Canària, com totes les dones del poble, duia els diners lligats en un mocador, i el mocador dins del si, i quan havia de pagar es ficava la mà per l'escot del vestit i començava a escarbar-se. I jo pensava que qualsevol dia es treuria el pit sense voler, i l'home de la parada tot atabalat miraria aquell pit tan blanc amb el mugró de color de cirera tendral.

L'estiu era com els partits de llargues que jugaven els homes els diumenges al carrer Fondo; pilota ve pilota t'envie. I les pilotes eren la gent que carregava els muls amb les eines més necessàries i les màrfegues de pellorfes de dacsa seques, que quan et ficaves al llit feien ric rac, com si tots els ratolins del món correguessen per damunt de totes les pellorfes seques de dacsa del món. I l'estiu era el carrer Fondo per on venien les pilotes i se n'anaven. I la partida de llargues era la vida que vivíem a l'estiu, perquè la calor ens portava agafats de les mans seues i les mans de la calor eren fetes de cel blau i de sol fort i de dies llargs i de clarors de nit tèbia.

El dia que va perdre's el didal d'argent de la mestra Cantarrana estàvem totes a un racó oint-la cridar, totes atabalades de por i Marieta la del tio Carranc agranant el sòl de la costura per si un cas el trobaria. Però ella, sense parar de cridar que li havíem furtat el seu didal, despatxà els xiquets perquè diu que els homes no furten didals, i a nosaltres ens va fer despullar per millor registrar-nos les batetes i els brials, i totes en camisa i ella preguntant, el tens tu? Però Julieta la Povila duia un forat petit al mig de tot de la camisa i es ficà la mà per sobre sense voler llevar-se-la ni voler dir per què ho feia, i la mestra cridant, lleva't la mà que el tens tu! I quan la Julieta ja no podia més arrencà a plorar dient, no que em veuran el melic les xicones. I el didal aquell no va voler deixar-se trobar mai.

A vegades la mestra Cantarrana ens feia resar massa, i en acabant, per llevar-nos l'ensopiment del rés, ens explicava coses molt boniques. Deia que la lluna era feta de trossets de miralls i era l'estatge d'un vellet que sempre duia un feix de llenya seca a l'esquena, i que quan la lluna era sencera, bé, però quan era una llesca de lluna a punt d'anar-se'n a l'altra banda del món, el vellet amb prou feines podia romandre. I les estrelles eren les finestretes del cel, per on els àngels ho tafanejaven tot. I els núvols eren dolços perquè els feien de sucre, com aquell coto de sucre que venien al porrat de Sant Miquel.

El Dimarts Sant tots els menuts de la costura li van portar el punt a la senyora mestra, i jo també vaig anar amb la meua cistelleta ben plena d'ous i de farina i de sucre. Però d'un any enllà em van tancar a un col·legi a ciutat, i un dia li vaig contar a una monja allò que sabia de la lluna i el vell, i dels estels i els núvols, però la monja s'avalotà i va avalotar la comunitat, i totes deien «Señor, cuánta incultura». Després em preguntaven qui m'havia ficat al cap aqueixes barbaritats. Tanmateix, no vaig voler parlar de la mestra Cantarrana, sempre aixoplugant nens en la seua costura com una mena de mare o com una mena de lloca. I no sé com ho van fer, però a poc a poc m'ho esborraren tot de la memòria. I sentia la gran buidor que duia dintre i em preguntava si les persones quan estarien buides del tot, tan terriblement buides com jo, seria per morir. I no.

Els del poble ja he dit que no viatjaven, llevat dels homes quan se n'anaven a la Ribera a segar l'arròs calent de sol, que feia olor de cosa casolana i aspra. Però el trenet de la Marina es deturava sempre a l'Estació del poble per si un cas pujava o baixava algú. I de la façana de l'Estació penjava una campaneta daurada per a sacsejar-la el Jefe i fer arrencar la màquina lligada als vagons xaf xaf, com si li costàs la vida seua, de màquina de tren petit, portar darrera seu els tres vagons mig buits. Alguna parella de nuvis, un malalt a l'especialista, el viatjant d'una fàbrica de tovalles i de llençols, el senyor vicari a dur la neboda a un col·legi de monges... i la campaneta tin tin, com una fulla de glavi daurat que se t'endinsava endins endins sense espatlar-te gens, i només que senties en sentir-la una angoixa tèbia, xicoteta. I, part de darrera, l'altra façana donava al carrer de la Mar. I havies de davallar vuit o deu graons abans d'arribar al carrer, i la façana de davant i la de darrera i tota la casa de l'Estació era color d'estació engroguida, que es veu que se li pegava la color dels comiats de la gent que viatjava de tant en tant. I era un groc mort. I la campaneta no feia alegria en sentir-la com les altres campanetes que jo havia sentit.

De tant en tant els xicons eixíem a la via al pas del tren, adéu adéu; i era com si els rostres quiets a l'altra part dels vidres de les finestretes no tinguessen un nom dintre seu, ni una vida de persona que camina per sobre la terra, ni un cor per a estimar, ni una veu alegre per a regalar-la als nens del vent que els saludaven. I això ens feia una miqueta de pena i per un moment restàvem en silenci, com si un núvol hagués tapat el sol un instant. I tot seguit recobràvem la joia d'adés.

Prompte s'ompliria el poble del soroll de les campanes tocant a mort, i el ressò s'escamparia pels carrers lentament, com una taca d'oli sagrat. Esmunyint-se teules avall. Rodant rodant per les costeres com l'udolar que fan els gossos les nits de l'hivern.

Jo tenia por de mirar dins la caixa, però mirava sense voler. I tancava els ulls i tornava a mirar, però no podia alçar-me de la meua cadira perquè la morta era ma tia, i diu que la família havia d'estar present. M'hauria agradat d'anar-me'n amb els altres xicons a caçar parotets vora la font, o a fer arca amb els de Bellaguarda, o a jugar al calig a la plaça. Però havia de romandre al costat d'ella i mentrestant la seua ànima-papallona estaria creuant el llindar de l'altre món. Li havien ficat unes sabates de vellut negre i jo li mirava els peus. Xicotets.

Pel finestró del menjador que era com si fos un mirador obert cap al Baluard, entrava tota la llum de la vesprada, i des del meu seient podia veure les Piles i Sant Jordi i el Barranquet, i en acabar-se el pla començaven per una banda les faldes de Bèrnia i per l'altra banda els vessants d'Aitana. I jo vaig pensar que tot allò era massa bonic per a envoltar una persona morta, i per això no sentia pena, perquè tot seguia essent igual que ahir i que despus-ahir. I demà també seria semblant.

La senyora Quaresma manava tapar tots els sants de les esglésies, i el sagristà els tapava amb draps de color de pruna pansida.

Aleshores jo me n'alegrava, perquè durant unes setmanes no tornaria a veure Sant Bonaventura; un sant que jo li tenia quimera sense saber ben bé per què, però em feia fàstic amb les galtes color de rosa de nina i els ulls parats com els de les nines, que començaven a mirar-me des que entrava a l'església fins que me n'eixia, i estava vestit amb un roquet blanc amb moltes randes blanques i la cota vermella com si fos un monesillo de debò que hagués viscut tota la seua vida de viure al món de monesillo. I el sagristà amunt i avall parant cortines davant de tots els sants, i jo pensant quina cosa farien els sants ara, ben amagats darrera d'un mur color de pruna pansida.

Les campanes vivien uns dies com mig ofegades pel rovell de la quietud, entelades d'una glassa de silenci que era com un full d'or fals. I les altres coses també eren quietes i silencioses; tota la vida d'aquells dies.

Per tallar i repuntar el vestidet cridaren Angeleta la Berganta, que vivia al poble, al carrer Major, aqueixa costera que naix al Portal Vell i s'acaba a la plaça de l'Església; vas pujant costera amunt i de sobte, sense saber com, et topes amb el primer graó de l'escala de l'església, tota enrajolada de lloses d'una pedra negrenca que té com uns esguitons blancs. «Angelita, la costurera», li deia ma mare, perquè cosia molt bé i les dones del poble li encarregaven vestits i bruses i faldes, i també feia camises d'home. Cosia a sa casa, però a l'estiu quan nosaltres aplegàvem sempre la teníem llogada, i venia totes les setmanes i moltes vegades es quedava a ma casa dos dies o tres.

Se'm barregen els records. Per això si jo fos tan bona cosidora com Angeleta la Berganta, començaria a repuntar un record amb un altre; un de blau i un de groc, i un altre de color de cirera i aquest verd de fulla... i seria com un cobertor fet d'enyorances. Però jo no vaig aprendre a repuntar-los perquè aleshores els records no eren records, eren fets lleugers, coses menudes que venien a nosaltres i en acabant es fonien silenciosament i lenta. Sense importància.

Sempre que pujava a les cambres de dalt m'amelava mirant-ho tot. Els xicons que pujaven amb mi també s'amelaven, i ells i jo plegats en silenci i aguardant que l'agulleta del rellotge de la torre arribàs a qualsevol número. I volíem que s'afanyàs però ella feia la seua, i trigava i trigava com totes les coses quan les desitgem força i mai no acaben d'arribar-hi, però un cop les tens voldries agafar-les amb les mans i aleshores es fonen com grapats de fum o de boira.

La cambra més gran era la sala de rebre, i tenia un balcó ample i llarg. I el balcó estava com si estigués penjat per sobre l'arc del Portal Vell. I el dia de la festa major, com que havia de passar la processó cap al Baluard per tal de prendre el camí del Calvari, li posaven un cobertor de domàs daurat amb un serrell de fils de seda daurada fent dibuixos i calats, tot al voltant del cobertor. I a mi em semblava que això era com vestir el balcó amb el vestit de les festes, car els dies feiners el balcó romania despullat, amb els ferros de la barana envellits; i la fusta de les portes, tancades, esquerdada; i la calç de la façana dels costats esclofollada pel sol. I açò em semblava la nuesa del treball dels homes, perquè era la realitat de la vida, i allò altre era la disfressa brillant de fer bonic i d'amagar la realitat.

El dia de la festa la sala i el balcó s'omplien de senyores i de senyors que petjaven les floretes de les rajoles sense adonar-se'n, i prenien coques fines i refrescs, i en sentir que ja venia pel cantó el tabernacle amb la imatge de Jesucrist crucificat preparaven els ciris, i el criat de mon tio Miquel els els encenia i Toniqueta la fadrina vella portava les safates d'argent plenes de ramells de murta. Llavors, tots s'oblidaven de les altres safates de les coques, i les senyores només veure el Jesús somiquejaven un poc. I jo no.

Darrera la imatge anava la música tocant com si allò fos un soterrar, i el volteig de totes les campanes del poble també semblava el volteig que es fa per un mort. Però la pena s'esborrava diluïda pels trons de les piuletes i dels coets borratxos, i així mateix s'esborrava per la claror de tanta llum com feien els ciris de la gent que acompanyava la imatge; ciris encesos a una banda i a l'altra com un caminet fet d'estels desassossegats. Per això jo pensava —però ho pensava sense voler— que tot era com quan anem al teatre, i els homes i les dones de la funció fan i diuen unes coses i ensems pensen en allò que faran en acabar la comèdia, i si estan trists part de fora, per dins potser que estiguen rient-se, i moltes vegades es deuen d'embolicar i s'oblidaran on comencen els fets que han après als papers, i on comença la vida seua de debò. I la tristor de la processó i les senyores ploriquejant així que passava la imatge, i el rellotge que volia ser un port sense ser-ho, era la f unció; i el soroll de la pólvora i el flaire de la murta encatifant els carrers com si fos l'enrajolat de les cambres de dalt, i la revela en acabar de sopar, era la vida nostra de debò.

Fent frontera entre el nostre terme i els de Calp i Benissa s'alçava la serra de Bèrnia; una frontera de color de pàmpols daurats i de tardor que neixia al coll del Mascarat i arribava a la vall de Tàrbena, i estava tota voltada de tossals apegats a les seues faldes com cadells mamant de la mare.

I com que la imaginació era lliure, jo la treia de la gabieta del meu cap i la feia volar com si fos un verderol o un gafarró o un paixarell, i a un dels indrets on més li agradava d'anar era vers les muntanyes, l'Aitana i el Puigcampana, aqueixes que es veien llunyanes i mig emboirades i pareixien les muntanyes d'un poble perdut. Però eren una realitat, una realitat que ressaltava del fons del paisatge per la banda de migjorn, i els qui havien pujat pels seus vessants fins aplegar als cims, i havien baixat als barrancs llurs, ho sabien ben bé i parlaven de les plantes i dels arbres que es criaven entre aquells penyals: heura i falzia, escabiosa i cards, friula i aurons, teixos i argelaga, albarzers i freixes, dauradelles i vesc. I els homes cercadors d'herbes remeieres amunt i avall amb el cabàs i el falconet i l'aixadeta, i en haver arreplegat la collita per vendre-la sempre es quedaven uns grapats, perquè amb el poliol i la saullà farien tassetes d'herbes, la pebrella serviria per a perfumar les olives que dormien sobre llits de sal dins de les gerres, i el timó i la sàlvia i la camamirla posats a remulla en aiguardent convertien aquesta beguda en altra més bona que es deia Herbero. I pels mateixos senderons que aleshores petjaven aquells homes, i pel pedregar, havia passat en temps remotíssims un guerrer alt com un pi i valent com un sant Jordi que s'anomenava Rotlan, i era un dels dotze Pars de la Cort de Carlemany de França. Però el cavaller Rotlan no cercava herbes, sinó que perseguia la seua nòvia que se n'anava amb un altre; per això, creuant valls i rius i serralades aplegà al Puigcampana, i furiós, pegant coltellades i bramant, d'un colp va tallar un tros d'aquesta muntanya que caigué en la mar davant mateix de Benidorm, i en comptes d'afonar-se es va quedar surant com una illa. I des d'aquell punt i hora el tall de Puigcampana es diu «la coltellada de Rotlan».

A mi m'hagués agradat molt conèixer el guerrer Rotlan, i li demanava al meu avi que em contés més histories d'aquelles, però com que en sabia tantes jo m'embolicava i no podia destriar els fets reals dels fantàstics. Tanmateix m'estimava viure així, perquè era com si m'hagués esbaltit però sabent que estava ben desperta, i si a voltes em semblava escoltar les cavalcades d'uns cavallers que diu que vivien a l'entorn d'una taula rodona, prenia uns granets de matafaluga i en mastegar-los i sentir-me la boca plena del seu flaire m'adonava de l'embruix del passat, i per deslligar-me'l encara més, i saber de bon de veres que jo no era una criatura d'un somni sinó una xiqueta de carn que alenava i vivia al món, me n'anava corrent on eren els altres xiquets a barallar-me o a jugar amb ells.

La mar vivia a una badia molt gran. Un dels cantons d'aquella badia que era la casa de la mar s'anomenava la Punta de l'Albir i l'altre cantó el Morro Toix, i cap al racó de l'Olla suraven els crestallets de l'Illeta i de l'Illot. L'Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques, que de tant mirar-se l'aigua se n'havien tornat blaves.