Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'Assut de Xerta, que es troba a tres quilòmetres riu amunt de la vila de Xerta, és una presa construïda en diagonal de banda a banda del riu Ebre al llarg d'uns 375 metres. La seva funció és la de desviar l'aigua cap als canals de la Dreta i de l'Esquerra de l'Ebre. Està situat entre els termes municipals de Xerta (al marge dret) i Tivenys (al marge esquerre). Es parla dels seus orígens romans, tanmateix,és a partir del 1440 quan se'n té notícia més certa: el primer assut va ser construït pels mestres tortosins Domingo Xies, Antoni Alcanyiç i Bernat Gual. L'objectiu era treure aigua de l'Ebre per dos canals. Això no s'aconseguí fins a quatre-cents anys després. Durant aquest temps l'Assut només serví per a moure uns molins fariners situats al costat de Xerta i al de Tivenys. Situats en l'àrea de descans que el domina, a mà dreta de la carretera que porta de Tortosa a Móra d'Ebre, podem llegir una fragment de la novel·la En Tomàs de Bajalta, de Pere Coromines (Barcelona, 1870-Buenos Aires, 1939) que narra un descens dels protagonistes pel riu i un altre de Visió de l'Ebre català, d'Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907-Barcelona, 1995) que amplia informacions sobre l'assut i els canals de la dreta i de l'esquerra i que també es refereix al periple de Coromines.
Oberta l'esclusa i tancades, un cop foren a dins, les portes, baixaren al nivell del corrent i eixiren a la plana, ara estesa i majestuosa com una mar, amb el tro de l'Assut a les espatlles i al fons Tivenys, d'on es lleva en línia vertical, esperançadora entre el fatic de tantes i tantes imatges ajagudes, el gentil campanar en la conca cada vegada més gran de l'Ebre, limitada per alts i ben arbrats turons i darrera d'ells la Serra de Cardó, d'on arrenca la Fullola i fuig el Coll de l'Alba.
El Nap, que no tenia pressa a arribar a Tortosa abans del crepuscle, moltes vegades deixava estar el llagut a la creu mentre els seus homes, fora els rems de les escalameres, apariaven les veles i les cordes, o es recollien a la sama a menjar un bocí. El Moro, destacant-se immòbil damunt la nau, per la desmesura de la còrpora, envist la reduïda silueta del llagut, donava al conjunt l'aspecte d'una caricatura fantàstica. Més avall de la peixera de Xerta, el riu fa una gran girada i es desplega en la immensa plana d'Aldover. Dels marges fangosos, on el llac fa timba, fins a les penyes terroses de Berrugat, munta una punyent malenconia.
I la descripció continua —ja que són tres capítols que Don Pere [Coromines], en la seva gran novel·la, consagra a l'Ebre— i va mostrant, embriagat dels bells topònims des que el riu s'eixampla a Benifallet, on comença el terme de Tortosa, les planes d'Aldovesta, la muntanya on hi ha la cova del Gall, i més avall la Roca del Lladre i el barranc que baixa de Paüls, «on obren primer la boca que els ulls», fins que passant entre les muntanyes de Barbarreig, la Roca Roja, el barranc de la Caldera i el coll de Som, el riu arriba a l'assut de Xerta on l'aigua tomba, en tota l'amplada del riu, d'una alçaria de quatre o cinc metres, amb estrèpit de cataracta i alçant serrells d'espuma que el sol sovint irisa. Sota aquest salt, el riu té una fondària de 14 metres. És d'aquest barratge que surten els canals que porten l'aigua als vergers de Xerta, Aldover, Tortosa i més avall. El canal de la Dreta (acabat a mitjan segle passat) es connecta amb el d'Amposta i arriba als Alfacs després de recórrer 26 quilòmetres. El de l'Esquerra, més modern, té una llargària semblant. Entre els dos canals poden irrigar-se les 25.000 hectàrees del Delta. Però encara no som al Delta, sinó a Xerta, que és un poble pla com la mà i un temps famós per la qualitat dels seus torrons de mel i avellana. A la façana de l'església té un gràfic indicador de les grans riuades, les riuades que abans de la construcció de les preses de Mequinensa i Riba-roja constituïen el flagell dels pobles riberencs. La més gran de les revingudes, enregistrada de tres o quatre segles ençà, va tenir lloc el 9 d'octubre de 1787. El riu va sobrepujar de deu metres el seu nivell normal, de manera que en algunes poblacions, l'aigua va cobrir les teulades. Moltes cases van caure i el nombre de víctimes es comptà per centenars. Un esdeveniment encara més devastador que la catastròfica riuada, en l'aspecte econòmic, s'escaigué un segle i mig abans, el 1610, amb l'expulsió dels moriscos. Ascó, Benissanet, Miravet i altres pobles van quedar sense una ànima, o, almenys, sense ningú per a treballar la terra. Va ser una ruïna total. El repoblament i la cessió de les terres (per a la qual fou autoritzat l'escrivà de Benissanet Gil de Frederich, avantpassat del famós dominicà tortosí Francesc Gil de Frederich i Sants, el Màrtir del Tonquín beatificat per Pius X), va ser cosa de molts anys i plena de dificultats.
Les comportes de l'assut de Xerta van permetre, des d'uns temps que gairebé es podrien qualificar d'immemorials, que les barques i els llaguts salvessin fàcilment la diferencia de nivell de les aigües produïda pel barratge. Durant la darrera guerra civil, les comportes es van fer malbé i no han estat reparades. I ara, si una embarcació ha de passar d'un nivell a l'altre (com en el cas dels iols que van prendre part als tres Cursus Hiberus Mare Nostrum) cal Déu i ajut, és a dir, cordes, politges i, sobretot, manya i força de braços.