Vull deixar clar que, en dir olors, no em refereixo forçosament a perfums. L'olfacte és un sentit condicionat, delicadíssim i complicat; i allò que per a un nas esdevé alè finíssim, per a un altre resulta tuf embafador. Jo, posem per cas, tolero totes les sentors del Rec del Tint. Algunes d'elles ja són agradables per si mateixes, però totes —fins les que correntment es consideren repugnants— les accepto amb naturalitat, per allò que dèiem de llur poder evocatiu. La seva percepció em situa a la meva infància: bata ratllada, cartera al coll, sortint d'estudi dels «Hermanos». Fa uns cinquanta anys.
Quan em refereixo al Rec del Tint, no limito l'àmbit al curs d'aigua pròpiament dit, ni tampoc a les seves ribes: penso en tot el Barri de Sant Pere, tal com era i vivia llavors.
Us diré quantes i quines són les olors que, per al meu govern, classifico com a característiques del paratge. Titlleu-me de prosaic. En sou ben lliures. Jo —en aquest punt— sóc esclau de les meves percepcions olfactives.
Donaré preferència —i se la mereix— al baume intens de l'aiguanaf de can Fina. Tenia la sanitosa virtut de bandejar totes i cada una de les altres olors del barri. Amb la parsimònia ritual d'un antic monjo, quasi amb el misteri d'un alquimista medieval, el senyor Pepet Alsius manipulava el vetust alambic instal·lat —d'anys i panys— a la banda de darrera la farmàcia, a frec del rec. L'artefacte deixava transpuar vapors finíssims mentre, gota a gota, el recargolat serpentí destil·lava l'antiespasmòdic infal·lible, que un dia faria retornar donzelles esblaimades, sogres disgustades o parteres exhaustes. Nosaltres, marrecs encuriosits, seguíem la cerimònia quasi respectuosament; des del carrer, no cal dir-ho. Com és natural, tan delicat obsequi als narius del veïnat només s'oferia quan, florits els tarongers, l'apotecari es proveïa de la poètica primera matèria i emprenia la benèfica campanya de l'aiguanaf.
Quotidiana, inexhaurible era la bafarada animal exhalada del portal, sempre obert, de la vaqueria d'en Teodoro, que donava a un ample passadís sobre el rec. Per als bordegassos, la quadra era un altre motiu de parada. Guaitar el bestiar i presenciar la munyida valia la pena i, a l'hivern, el baf de la vacada era reconfortant...