Volia veure com es transformaven en granotes o, més habitualment, en capgrossos morts perquè ni pensàvem a canviar-los l'aigua ni en què podien menjar dins l'ampolla. I els nius d'orenetes al rafal de la casa. I les tempestes sobtades. I l'apoteosi dels dies de batre a l'era de can Casic, que no es feien a la batuda, sinó ja amb màquines que separaven el gra i feien el paller i omplien el poble i el meu record de pols de palla. Et in Arcadia ego, Adrià Ardèvol. Ningú no em pot arrabassar aquest record. I ara penso que la tia Leo i l'oncle Cinto devien ser de molt bona fusta perquè van fer veure que no havia passat res després de la baralla entre els dos germana. Feia molt de temps, de la baralla. L'Adrià encara no havia nascut. I ho vaig saber perquè, per no haver d'estar-me sol amb la mare a Barcelona, l'estiu que vaig fer vint anys vaig decidir passar tres o quatres setmanes a Tona, si m'hi voleu. També era que em sentia una mica tristoi perquè la Sara, a qui ja veia d'amagat de les dues famílies, s'havia vist obligada a anar a Cadaqués amb els seus pares i jo em sentia tan i tan sol.
-Què vol dir si m'hi voleu? No ho diguis mai més -em va dir la veu indignada de la tia Leo-. Quan véns?
-Demà.
-Els teus cosins no hi són. Vaja, en Xevi sí, però es passa el dia a la granja.
-Ja hi compto.
-En Josep i la Maria de can Casic s'han mort aquest hivern.
-Oh, no.
-I la Viola es va morir de pena. -Silenci a l'altre cantó del telèfon. Com a consol:- Eren molt vellets, tots dos. I en Josep caminava en angle recte, pobret. I la gossa també era Vella.
-Sap greu, sí.
-Porta el violí.