Vista des de dalt, la plaça Reial ofereix un aspecte endreçat i racional: una gran esplanada rectangular tancada per una renglera de façanes uniformes, amb una elegant successió de porxos, un parell de fanals antics dissenyats per Gaudí de jove, una font dedicada a Les Tres Gràcies i vint-i-tantes palmeres escampades a l'atzar. A primer cop d'ull, qualsevol diria que és una plaça tranquil·la, una mena de museu a l'aire lliure on no hi passa mai res d'especial. Enganya.
La plaça —a tocar de la Rambla, del Xino i del port— té els seus moments de calma, però és, entre altres, coses, el centre d'un barri que sempre ha tingut tendència a flirtejar amb la vida marginal: un laberint de locals foscos on es trafica amb sexe i droga, de baralles que sorgeixen del no-res, de navalles a mitjanit, de bronques de borratxos, d'estrebades i corredisses. De mala vida, en definitiva. Però també seria un error creure que és només això.
L'encant de la plaça és que es tracta d'un d'aquests escassos llocs on hi conflueix tota mena de gent. No hi ha una única plaça Reial, sinó moltes places Reials i les faunes més diverses s'hi relleven en busca de protagonisme: filatèlics, traficants, famílies endiumenjades, noctàmbuls, aficionats al jazz, taxidermistes, bevedors de cervesa, flamencos de postal, desvagats, malabaristes, músics de carrer, numismàtics, estudiants, borratxos de tetra-brik, lletraferits, artistes, gitanos, expresidiaris, macarrons, enllustradors, pispes, bojos, maricones, indocumentats, ionquis, putes, turistes, jubilats, policies...