Vet ací, al cap i a la fi, un dels sentits de Nadal, ara i per sempre golafre. Els homes i les dones, del miserable al prohom, durant aquestes festes han trencat i continuen trencant la rutina dels àpats amb una acumulació de plats i rituals vinculats a la cuina i els aliments que, per a uns, significa l'ostentació més descarada de la riquesa, i per a d'altres una màscara provisional a la gana acumulada al llarg de dotze mesos de privacions. Fins els monjos de Valldigna, cistercencs de regla gens condescendent amb el paladar i el ventre, giraven l'esquena a la monotonia de les dietes i dels dejunis reglamentaris amb l'entrada al rebost monacal de sacs de castanyes i nous, de torrons i neules a balquena, de carns i peixos de categoria. També compraven a les tendes de València provisions d'espècies ben cares, que s'havien de barrejar amb un vi blanc acceptable per a fer la «clarea», un mena de cordial amb què alleugerir la pesadesa del menjar ingerit. Encara que, de vegades, els monjos haurien d'afegir el suplement d'una passejadeta pel claustre i una confessió, no massa urgent tampoc, per haver caigut en les temptacions del pecat de la gola.