Venint per la Granvia, el vermell d'un semàfor
ens va fer aturar el taxi. El vaig veure aleshores,
esgrogueït, estult, vermell de cara.
al volant del seu cotxe, amb una americana color crema,
el perfecte producte de trenta anys de feixisme,
desposseït, vaporitzat i nul.
en un món de despatxos com cambres frigorífiques,
sense saber qui era ni com es deia, astut,
satisfet de clissar-hi més que qualsevol altre,
parlant com un ninot de ventríloc, manefla,
sense país ni llengua, sense ni ser ell mateix,
un no ningú, algú que era ningú,
ja del tot escurat per la buidor de l'aire,
amb el jo devorat i dissolt en el gas.
Damunt el Coliseum, un cel tètric,
amb clarors vermelloses, feia irreals les cases,
com el record d'un somni, o com quan somiem
allò que el dia abans hem viscut fragmentari,
entrant, sortint, fent gestos, tancant portes
i repetint moments incomplets de converses,
veient-nos a nosaltres mateixos, blancs i negres
com negatius fotogràfics, parlant,
inaudibles i roncs, com actors de Kabuki,
sense que ni la veu sigui nostra: irreals
com la ciutat en les devastacions d'aquell capvespre.
Anaven i venien, sota els fanals i els plàtans, en una llum
sanguinolenta i fosca,
vivint tots en el temps de la no-identitat,
venuts, hipotecats, sense res que fos d'ells,
ni tan sols el seu nom, en documents greixosos escrits en
llengua espúria,
malmesos, i potser més d'un cop embrutits, escridassats
pels clàxons, enlluernats pels focus, pels neons,
closos en escafandres, inhalant àcid prússic.
Els bancs de pedra eren bancs de corall
hi havia un batec d'algues en la llum de peixera de la posta.