Venint d'aquest empori supernumerari, la Vila Joiosa, a pocs quilòmetres, ens provoca un baixó instantani. Diguem que Benidorm és l'amant chic, escultural i sempre perfectament maquillada, mentre que la Vila és la "parenta" amb rul·los i en batí. Tot l'efecte dramàtic de l'altura benidormera, el seu ordre extrem, la seua pulcritud desmesurada, és substituït de sobte per un escenari molt més d'anar per casa, perfectament domesticat i al marge de qualsevol ínfula. És la mateixa mar turquesa i or, però la platja està desmanegada, com sorpresa acabada d'alçar-se del llit. Si Benidorm sembla nòrdic –d'un nord, això sí, climàticament impossible-, la Vila Joiosa ja és plenament mediterrània. Fuster ho veu així: "Cases de coloraines, arts posats a assecar, barques encallades, olors denses, tavernetes amb gent obscura i treballada". Després recorda els moros i cristians locals, que inclouen "episodis de batalla naval". Tot a la Vila és acusadament mariner, doncs, i, en consonància, ací entona el cant de cigne la comarca de la Marina.