Vàrem sortir pel portal de Barcelona, que dóna a migdia, i agafant a la dreta un magnífic passeig d'acàcies que feien companyia a una manyaga riera, que s'escorre tota quieta i no movent gaire fressa pel baix d'uns terraplens al peu mateix de la ciutat; i anant seguint contracorrent les aigües, vorejant les hortes de regadiu i els rengles de saules i d'oms que amb elles es nodreixen i refresquen; vàrem aturar-nos en un prat espaiós, rodejat d'espessos arbres i d'altes margenades, nomenat el prat de Sant Llorenç. És una de les perspectives més poètiques de la immensa plana de Vic; seti retirat, esbarjós i alegre, com fet exprés per a ésser l'aula de gaubança dels estudiants, la major part dels dijous de l'any. La manera de passar-hi l'estona, quasi bé sempre era la mateixa: s'havia de jugar a rescatar. Férem un pilot dels capots i barrets, es partí el camp de la batalla, i cames-ajudeu-nos per a veure d'atrapar sempre, i no ésser atrapat mai. Aquest joc té alguna cosa de bonic: l'amor propi s'hi barreja, i la cadena d'esclaus que acursen la distància de les dues fronteres com més nombrosa és, més de pressa es va augmentant, perquè està l'honra principal en arribar al camp enemic, i amb un salvo te! deslliurar als companys que han caigut presoners, ço que promou moltes estratagemes, i augmenta els perills dels atrevits llibertadors.