Vallvidrera, el més apartat barri barceloní, de fet un llogaret separat, al cim del Tibidabo, al qual pujaven una tortuosa carretera i el fatigós traqueig d'un funicular. Garbuix de tronades i pretensioses cases modernistes de jardins embullats, fabricades de maons consumits ja pel sinistre vellutat del verdet. Tàlvegs fondos, d'acàcies i esbarzers. Faldes d'atapeïdes pinedes.
Al sud es dibuixava l'extensa planimetria de la ciutat i la mar diluint-se. Al nord, una successió de valls cada cop més irreals i blavoses fins, a l'horitzó remot, l'abrupta i despullada elevació de la muntanya de Montserrat, com un miratge.
Entotsolat jardí, el de la casa de Carla, les flors i les sargantanes. Les altes tanques, rematades per una historiada reixa en feresta simulació de llances, la llòbrega frondositat de l'heura. De la qual semblava que formaven part les sargantanes, com absorbides per la seva mateixa figuració i color. Ferma heura vinçada, d'un verd mineralitzat.
I les sargantanes excepcionalment grasses, el dors cobalt i escatós, vigilant entre les fulles amb llurs ullets opacs, vidriosa fixesa, petrificada. Mai no vaig endevinar si veient-hi o sense veure-hi. I sempre a l'espera, amb els sentits dilatats, que es posés a prop una mosca o que hi volés l'atabalada papallona. Per atrapar-les amb la seva boca blanca i muda, materialització d'una gelada angoixa.