Vaig tombar cap a l'esquerra a la part baixa de la Rambla, cap a la part més agradable d'aquell barri marcadament obrer, allà on convivien antigues casetes de pescadors, fàbriques decadents, arbres solitaris de branques retorçades, tallers artesanals, magatzems de tot i de res i algun restaurant de disseny. Per sort, la pluja m'havia concedit un temps mort, tot i que el cel continuava ennuvolat, i les llambordes mullades. Al fons, més enllà de les xemeneies de maons que exercien de bandera d'una industrialització en retirada, es podia veure el bosc de grues i d'edificis en construcció que marcava el nou horitzó de Diagonal Mar i de la zona promocionada pel Fòrum 2004, una gran operació immobiliària que pretenia, una vegada més, obrir la ciutat de Barcelona a la renovació, al mar i, de passada, a l'especulació.
Mentre caminava entre cases baixes i per carrers empedrats, vaig tenir la sensació d'estar passejant per un museu, per un món a punt de ser superat pel pas del temps i per l'empenta de la modernitat. Era clar que el progrés no entenia de nostàlgies i que aquells carrers i aquelles cases acabarien desapareixent per cedir tot el protagonisme a l'asfalt i als edificis sense ànima de deu o vint pisos; d'alt estànding, per descomptat, amb vistes a la platja i al mar i amb un preu apte només per a milionaris o per a candidats a hipotecar-se tota la vida.