Vaig entrar a Andorra la Vella amb molt poques il·lusions...
Vaig entrar a Andorra la Vella amb molt poques il·lusions, i en surt encara desencantat. Aqueixa capital dona una idea pobreta del Principat: pobreta però exacta. Per lo que veig, per lo que ensum, per lo que em diuen, per lo que observ de la mateixa gent d’ací, aquest Principat que fa l’efecte d’una cosa magra, dessustada, esquifida, massa patriarcal, massa primitiva, massa endarrerida.
Salta a la vista que els pobles andorrans no estan millor que llurs veïnats d’Espanya, i en algunes coses estan pitjor, que és tot quant se puga dir. No serveix aqueix Principat per acreditar l’autonomia. No perquè sia un Estat català que té per llengua oficial la catalana, ara hem de callar les seves maganyes, els seus caires flacs. Els mateixos andorrans ho confessen, que llur règim i manera d’ésser necessita unes mitges soles i qualque cosa més; han mester un capgirell de mà mestra.
La falta de vies de comunicació és un obstacle ferest per a la prosperitat i avenç d’aqueixes valls. Està convengut entre França i Espanya i el Principat que aquelles nacions facin carretera fins a les fronteres respectives i el Principat que les seguesca dins ca-seua, a fi que puga passar per tot. França i Espanya n’han fet trossos, de llurs carreteres: no tot lo convengut; els andorrans han fet encara més poc, casi no-res. Els camins llurs que hem passat, tots de ferradura, són tan dolents i malcuidats com els d’Espanya, o pitjors.