Vaig caminar sota la pluja fins a Jaume I i allà vaig agafar el metro fins a l'estació de Poblenou. Un cop en aquest barri, vaig caminar fins a la Rambla. Potser feia volta, però m'era igual: m'agrada caminar per la Rambla del Poblenou; m'agrada comprovar que té un encant similar al de l'altra Rambla, la de Barcelona, però que està mil vegades més buida; m'agrada aquesta sensació de caminar pel passeig central, entre els arbres. Mentre contemplava la façana de casa de nines de l'Aliança, vaig recordar un concert que hi havia fet el Sisa als anys setanta, en aquell període en què semblava que tota la ciutat era plena d'una energia fabulosa, quan flotava en l'ambient —almenys en el nostre ambient, el d'uns quants joves somiadors o somiatruites, segons qui ens jutgés— la sensació que aconseguiríem donar la volta a tota la caspa i a tota la grisor de l'Espanya franquista. «Hem de fer la primera comunió al balcó, disfressades de cavall...», cantava el Sisa, el cantant més visionari i més surrealista que mai ha donat Catalunya, amb els seus cabells esbojarrats i les seves ulleres amb vidres de cul d'ampolla. El Sisa...