Us rebia a la sala del primer pis, una mica fosca, amb les parets atapeïdes de pintures, algunes de firmes de renom. Hi havia butaques de pàtina ja antiga, cadires entapissades, d'altres que acollien munts de llibres i papers, una ràdio d'època... Apartava una cortina i en una alcova tot eren prestatges amb una escala per abastar les obres que li demanàveu i ben aviat el llibre li queia a les mans, com si fos un expert calador de bibliografia. «No me n'havia anat quasi mai de ca l'Iglésies —ha escrit Ramón Amigó— sense un llibre, o uns quants llibres. Era un home generós. Només que pressentís que un tema publicat interessava el visitant, li regalava el volum, si en tenia mes d'un exemplar, o li deixava el seu, si només en tenia un.»
Els darrers anys Iglésies treballava en una cambra dels baixos, més lluminosa, on calia fer pas per entrar-hi. Jo hi anava de vegades només per fer tertúlia i escoltar-lo. Josep Iglésies era com un nus de comunicacions. La seva gran humanitat, la seva funció de comodí, el seu gest paternal («vos sou jove per haver-ne aclarit l'entrellat», em deia), el seu aire un poc taujà i la riquesa d'informacions, anècdotes i documents amb què us obsequiava feia difícil anar-se'n, tot i que sabíeu que s'esperava un capítol dels censos per transcriure.