Una vesprada d'estiu, era diumenge, lo bo i millor de Tarragona prenia la fresca per la placa de la Font.
Noies amb noies, les mamàs assentades en rotllos sota els arbres, los joves fent la papallona d'un pom a l'altre..., los curts de gènit, darrera els faristols deis músics de regiment, que en un parell d'hores omplien l'aire de fantasías, marxes, valsets de moda i americanes.
Lo Jaume feia com si escoltés los músics, distret en realitat per les anades i vingudes de Guadalupe Salvat.
I encara que sols se considerés a la ciutat com de passada, i que ni remotament pensés en unions sagrades ni profanes..., era jove, amant, les cartetes amb lletra fina vingudes de lluny s'havien acabat... i aquella hermosa criatura l'encisava.
Un jove de baix al port i altre de dalt de Tarragona, lo Pepito Borràs i el Joaquim Garcés, indiferent lo primer, 1'altre amic, i sobretot fill d'un gran amic de la família, s'ensopegaren a passar.
Lo Jaume els aturà, fent-los preguntes banals..., i mentres parlaven passà altra vegada prop de la música lo grupet de noies entre les quines Guadalupe.