Una història per a narrar des de la galeria estant, quan entrava la llum tamisada d'un capvespre de postguerra. Veig l'àvia asseguda a la galeria en una butaca de vímet. Llegeix històries de reines destronades o decapitades tot movent els llavis. El moviment de la seva boca em recorda el temps en què les històries es contaven en veu alta, el temps esborrat de la literatura oral. Ella llegeix amb els ulls i la boca —la forma més completa de llegir. Els ulls, en el seu cas, enraonen. O bé li escolto, mentre ella fa ganxet, aquella fabulosa història de les senyores de Barcelona durant el Carnestoltes, en què es disfressaven de dides i així tenien l'excusa de mostrar, davant tots els senyors, les mamelles rodonetes, turgents, incitadores pometes per a la mirada masculina. Recloses a la part del darrere d'uns pisos immensos, les senyores de l'Eixample idearen com sentir-s'hi bé. Com diu Witold Rybczynski, des del segle XVII, en què s'introduí la idea d'intimitat a les cases, el paper de la dona en la definició del «confort» ha estat decisiu. L'interior holandès, com el saló rococó i la casa sense criats foren el resultat de les invencions de les dones. Les senyores de l'Eixample sabien que, al davant, hi havia el despatx del seu home, advocat o fabricant de filats. Ella va construir tot un món a la part del darrere, a les galeries, a les saletes i als menjadors. Allí s'hi escolava, en diversos capítols de vegades deslligats, tot un cabal de literatura parlada.