Un mes exactament abans de la seva mort, vaig anar un matí calorós i assolellat de començ d'estiu, a veure En Joan Salvat-Papasseit, que s'havia anat a redossar —ell, l'exaltador dels arcs voltaics, dels autoòmnibus i de les antenes de T.S.F.! — en un piset vell i elemental del tradicional gòtic veïnatge de Santa Maria del Mar.
El veiérem estès al llit, ja més mort que viu, sense paraula oïble, gairebé, tot ell ulls enfebrats. El seu rostre angulós reduït a l'estricta groga pell recobridora de l'os, era amarat, però, d'un meravellós somriure impalpable, extraterral.
A la penombra de l'alcova humil hi havia dues siluetes silencioses, dues estàtues de l'angoixa mal dissimulada i del dolor mal encobert.
Damunt el llit, hi jugava amb una nina, una formosa nena de cinc anys, la seva filla, que omplia aquella terrible cambra premortuòria amb la seva presència d'àngel.
La musa veritable del poeta, potser...