Un diumenge pujàrem al santuari de Toro, dalt de la més alta plana rocallosa de l'illa.
Hi havia bon nombre de romeus, gent de molts caserius i viletes, hòmens i dones de condició menestrala o pagesa en majoria, alguns hòmens feien olor de pastors i enraonant amb uns i altres trobaren que sense ser curts de geni responien amb senzillesa, no deien paraulotes com molts catalans, eren afables, ben criats i respectuosos.
Entre uns quants ens contaren la invenció de la imatge de la Verge que allà dalt se venera: la pastoreta, los llumets, los àngels que baixen, l'avís al Prelat, la processó, la imatge que no es vol moure, etc., etc., la llegenda de quasi tots los santuaris; ens enteràrem de la gran festa que es fa cada any a la Verge en commemoració de la deslliurança de les rates. Los devots ofereixen un ciri colossal en agraïment perpetuo d'haver sigut deslliurats d'una de les nombroses plagues que flagel·laren als pobles menorquins durant la funesta anyada del 1652 —glànola, eixut, febres de tota mena, les rates.
La situació del qui fou monestir habitat fins a 1836 i del santuari és per demés grandiosa. De pertot, al lluny, la mar solemne, sota els peus viles i caserius en centres de predis, de camps pedregosos, limitats per marges, aixecats amb los tan abundants còdols que converteixen certes valls de Menorca en menes de camps que semblen trossos de la Crau de Provença, car lo terrer és arreu sense grans accidents.