Un dia, ja fa uns quants anys, vaig anar amb uns amics a la seva casa de Sant Feliu de Llobregat, convidat a dinar. Trobàrem el marquès en el gran jardí de la part del darrera de la casa. El jardí tenia un aspecte molt hivernal. Portava una gran capa fins als peus, de color fosc, francesa, de gentllhomme cam-pagnard i una gorra gavatxa. El dinar fou bo. El menjador fou d'una fredor glacial. Tots hi passàrem molt de fred.
Però el curiós és això: totes les vegades que em vaig trobar amb el baró de Segur, s'excusa llargament de la fredor d'aquell dinar.
-Però no pateixi, faci el favor!-li deia jo-. Aquell dia el que tingué més fred fou vostè. Nosaltres érem més joves i no teníem fred.
Això em deixà perplex, perquè mai no havia sentit ningú, en aquest país, que donés excuses pel fred. El marquès de Castellbell fou un home molt correcte, d'una cortesia excepcional. En aquest sentit fou únic en el seu temps.
Fou en aquell dia de la fredor de la seva gran casa de Sant Feliu del Llobregat, quan ens mostrà, en un pavelló del jardí-a Vergés i a mi-el manuscrit original del «Calaix de sastre» del seu avantpassat, el baró de Maldà, de l'època de la Revolució francesa. Aquest és un gran llibre, molt llarg, prodigiós, que escriví el senyor Amat i de Cortada. Aquest llibre no s'ha editat complet - com algunes coses importants d'aquest país. Per què? Jo no ho sé pas. Li vaig demanar al marquès sobre el petit extracte que del llibre de Maldà s'havia fet.
- El vell baró de Maldà visqué millor que no nosaltres, a pesar dels esdeveniments polítics. Escriví un dietari - cada dia. El «Calaix» és interessantíssim. Ara, el resum del que vostè em parla està bé, però Maldà era molt més que el que diu el llibre.
- És gairebé segur. Indefectible.
El marquès de Castellbell ha mort. El menys que se'n pot dir és que fou un home molt complex - molt més de la complexitat corrent.