Un camí va de far a far. Un altre puja cap al far abandonat, a la muntanya de Na Pòpia. Ascendeix en línia constantment trencada, entre mates, ullastres, pinetells revinclats, pels vents, l'única vegetació que s'arrapa al repel·lent sòl de l'illa. De cop i volta salta un conill o s'alça una perdiu diabòlicament. Després, fuig rabent. Del cim, sobre el fabulós penyalar que cau a la mar, es domina un panorama d'autèntic finisterre, cap a ponent: la immensitat de l'aigua, un buit total, aqueixa monotonia còsmica de la mar. Cap a la costa mallorquina, els pinars lluminosos i l'aspra cal·ligrafia de muntanyes i caps. Veure un vaixell, que navega dins el blau infinit, és no veure res, és constatar una irrisorietat.