—¿Tu ets dels que van viure a Formentera? —em va preguntar rient.
—Un parell d'anys —vaig dir, com qui exhibeix velles cicatrius de guerra.
Els anys de Formentera quedaven lluny. La comuna de La Mola, les oliveres de branques llarguíssimes, les cases de pedra, els pins, la Fonda Pepe, les cales d'aigua transparent, el Blue Bar, la llum daurada de la posta, l'aire calent, els amics de sempre, les dones, els porros, els àcids, la música, les festes a la llum de la lluna... Tot quedava molt enrere, però encara recordava perfectament aquella barreja única de l'illa, aquell ambient mig africà i mig mediterrani... I també aquella cançó del Pau Riba: «Si passeu mai per davant de casa / no deixeu mai d'entrar una estona: / Ens ajaurem al sol sota les branques / de la més gran de les figueres. / Ens asseurem al sol sota les parres, / o sota un pi o una olivera, / i deixarem que les abelles / se'ns enduguin els pensaments / al rusc per fer-ne mel.» Els pensaments convertits en mel... Eren sens dubte uns altres temps.
—Devia ser massa, ¿no? —la Laia va posar ulls de somiadora—. Sempre que sento parlar d'aquells anys em fa ràbia no haver nascut abans.
—Formentera encara és allà —li vaig dir.
—Algun dia hi aniré, però segur que ja no és el mateix... —la Laia es va mossegar el llavi i va accentuar els ulls de somiadora—. Uns amics meus van anar l'any passat a La Mola i es van trobar que el molí on havien viscut Pau Riba, Bob Dylan i companyia pertany ara a una fundació oficial. L'han restaurat a fons, han netejat els voltants, però està tancat a pany i clau... Van tenir ganes d'esbotzar la porta i ocupar-lo, però hi havia un vigilant i van haver de desistir.
De sobte vaig ser conscient que Formentera representava per a la Laia el que per a mi Zanzíbar: un paradís mitificat on res no desentonava.