Agost. Dia 25
Trobam vora el camí un pilar amb una creueta. Ací moriren gelats tres germans de Vilaller que d'hivern volien passar el port, i el torb els sorprengué i els envia a veure Sant Pere. Déu els haja perdonats. Aquest any passat o l'altre, per les Festes de Nadal, dos casats del mateix dia, que volgueren passar, també hi quedaren; al cel sien; i també hi deixà els ossos una pobra dona amb un infantó que havia de passar, i dos traginers la convidaren per anar amb ells, i, com foren un poc més amunt d'ací, el fred la pren amb l'infant, i els traginers feren l'heroïcitat d'abandonar-la per salvar-se ells, i la pobreta i el minyó hi quedaren. Aquest port, per la seua altària feresta i per lo prop que és de les muntanyes Maleïdes, és el més perillós de tots, anc que siga el més curt; i les bísties estan més de mig any sense poder-ne passar.
Puja que puja per amunt, giram cap a sud-oest faldejant els penyalars de la Fontfreda, calapejats de congestes de neu blanquíssima. Hi passam just per devora; són disforges, de grosses. Qui sap els milenars de carretades que n'hi ha, de neu acaramullada a cada congesta! El Miquel hi tira pedres brunzint i, com peguen damunt la neu, no reboteixen; és com si pegassen damunt llana. I n'hi ha tot un estol, de congestes.
Sempre per amunt i per amunt, mos enfilam per lo més estret i aspre del port, una espècie de canal molt empinat, entre l'esquerpa serralada de mà esquerra (sud-est) i la Roqueta Roia a man dreta, un penyalar ferest d'alt i mal tallat, que la neu i les fredorades l'esbrellen i l'esmicolen, fa sigles, i els bocins i llenques que en caigueren i en van caient a milenars de milenars rost avall, colgant i matant la vegetació del coster i repeu, formen una estesa immensa i esglaiadora de pedregam, tot lloses, còdols i pedrolins, que, com hi posau el peu, tot s'esllavissa i s'esmuny rost avall i vos fan prendre la mateixa redoladissa, que vos poria esser fatal. No és accessible aqueixa collada en no esser pel caminoi que a força de forces i d'enginy hi obriren i que costa molt de conservar, tan poca cosa com és.
Vos assegur que les pobres bísties hi pantaixen fort i espès i que ho han de fer de tot per atènyer el cap del port, el punt culminant de la collada. A la fi, grat sia a Déu, hi arribam. Queda, darrera de tot, el panorama de la Vall d'Aran, i se'n presenta a la nostra vista un altre de més grandiós, sauvatge i estupend: la gran fondalada de la ribera Ribagorçana i a l'enfront les muntanyes Maleïdes, grisenques, disforges, superbes, majestuoses, sublims, sobiranes, senyorejant part damunt totes les altres de la serra pirenenca, totes clapejades de congestes, enlluernant-vos els ulls la neu blanquíssima que rumbegen, ferida de sol. Semblen molt a prop. Dins les muntanyes la vista es molt enganyadora. Com que no siguen gaire més altes les Maleïdes que la collada on mos trobam, de 2.435 metres d'altura. Doncs bé, llur altura mitjana són 2.800 metres fins a 3.000. Ja se sap que llur cuculla caporal, Aneto, arriba a 3.433.
Ja destriam en el fons de la comalada l'Hospital de Viella, i tant mos hi acostam, que, com mos ne temem, ja hi som. L'Hospital és una casa gran amb bones estables i lloc per la gent. És per prendre-hi redós la gent que en passa, els dies de mal temps, que per ací són molts. Hi ha cambres per dormir i un hostal, on aguien de menjar, i una capelleta i un cementeri, per enterrar-hi els qui acaben els alens dins aquests barrancs. Tot això és propietat del Municipi de Viella, el qual arrenda l'Hospital i el pas del port, ja que totes les bísties que en passen, han de pagar un tant, que serveix per compondre el camí.
Comanam el dinar: un pollastre amb arròs per nosaltres dos; el Miquel menja de l'escudella que hi ha feta i se fa fregir una platada de costelletes perquè n'és molt afectat, i no les escup gens mai. Mos conta que fins i tot li agraden crues. Com que a can Morelló tenen fonda i maten bestiar pel consum de la casa, i ell es l'emprat per aquestes coses, sempre hi pega qualque espipellada, vull dir, que en talla qualque llesca, mentres fa bocins de l'animal mort, i dassa per endins!