Tribut a l'ermita de Sant Marçal
I
L'ermita s'aclofa de la nevada.
Les parets parpellegen d'humitat
sota el gruix hivernal de la teulada.
Pel carener miolaria un gat.
El caramell d'una canal, truncat,
a sol ixent incandescent degota,
i un munt de neu s'acaramulla a sota
fumejant com alè de l'enllosat.
Vibra, despert, d'una campana el toc
que les Agudes senyarà. S'espunta
la brasa del tió que aviva el foc.
Ullpresa, l'ermitana apar difunta.
I l'ermità que es lleva, li pregunta,
mig adormit, si queda neu enlloc.
II
Del gruix de neu que arrasa la quintana,
de cap feixa el graó no s'endevina.
Sota el pendís, cosmètic i metzina
de l'horta, el fred, socarrimà la ufana.
Calçant esclops, penosament camina,
estintolat en el magall feixuc,
el capellà caravermell. I esbrina,
una per una, si ja treuen lluc
les cols d'hivern. La gossa perdiguera
de pànic udolà per la gelera
que s'esmicola en vaporosa allau.
L'allau en alimara ja resolta,
ni entremig de la histèrica revolta
no s'immutà la serenor del blau. 262-263