Totes les fàbriques de la vila estaven aturades i l'activitat comercial començava a badallar amb una timidesa corprenedora. Algunes botigues obrien les portes amb la intenció de tancar-les abans que comencessin els aldarulls inevitables. L'Enric Turmeda es presentà a Vapor Rigau que ja eren les deu tocades i es trobà el Consell de la fàbrica reunit en sessió d'urgència. De fet, altra cosa no podien fer atès que, per no rutllar, ni les oficines no obrien aquell dia. El silenci insòlit dels murs de la fàbrica ajudava a la reflexió amb una cuca d'inquietud a l'estómac. Les pintades dels murs exteriors havien estat empastifades pel porter per ordre del senyor Julià i els tacots negres feien un efecte inexplicable a qui s'apropava al Vapor.
Per arribar a l'edifici d'oficines calia transitar per un dels passadissos que recollia l'aigua pudent que havien llançat els bombers. L'espectacle era lamentable; amb prou feines si es podia caminar ran de paret; la sentor eterna de la borra, barrejada amb la d'oli ranci de les màquines corcava els narius que havien d'avesar-se a una nova ferum: la del socarrim i la ràbia.
Dins les oficines la sentor no era tan forta. En Turmeda travessà tota la nau reblerta de taules, arxivadors, tinters, llibres tancats, murals de gràfics i d'avisos, papereres, llapis, plomes, puntes de ploma, gomes d'esborrar, carpetes de totes les mides, però tot en un ordre pulcre, mil·limètric, que era el vernís de la mà del senyor Sucarrats. Tot i estar en una inactivitat forçada, no feia un efecte tan desesperant com les naus dels treballadors.
Al final de les oficines, una mampara doble, de fusta i vidre opac, aïllava els despatxos particulars i la sala de juntes, que n'hi deien. Aquesta era l'única peça del Vapor on havia intervingut un decorador a l'hora de moblar-la: fusta noble, vernís fosc, un arxivador discret, el retrat del Jaume Rigau fundador, que vigilava la història des de la paret entapissada, i una gran taula al mig, sòlida, d'una peça, que rebia, setmana rere setmana, les esbatussades de les discussions entre els dirigents, d'ençà que Francesc Rigau estrenà el costum de consultar i després fer el que li passés pel cap, costum que son germà no gosà tallar però que va fer derivar, amb la seva habilitat habitual, en veritables batalles campals. I unes quantes plantes que el senyor Sucarrats feia regar metòdicament, perquè el to verd dóna un toc d'alegria en una sala tan seriosa. Quan el senyor Turmeda hi entrava, l'oncle Julià donava aquella informació sensacional.