Torrent de Parells avall
Fascinats per la troballa de la Cova del Soldat Fuit, prosseguírem la marxa, Torrent de Parells avall, que un cop començada, ja no es pot tornar arrere, tal és l'amuntegament dels xaragalls de roques estimbades des dels cims, de qui sap els milers d'anys... I adés sortejant els còdols d'aquells esllavissaments, adés esmunyint el cos a través d'estretes balmes —sovint plenes de falgueres àvides d'humitat enmig del rocam hostil—, adés saltant entre escletxes ombrejades de llorers i d'englantines salvatges que sols esbrosten les cabres i els bocs orats d'aquells cingles, quan no capbussant pels gorgs d'aigües verdes i gelades on pul·lulen les anguiles que remunten el torrent, arribàrem per fi al delta de la desembocadura, que es desfeia en grans meandres plens d'alocs i de jonqueres, florits entre l'aridesa d'aquell immens arenal.
I després de les dantesques visions de l'Entreforc i de la nit sense estels dels llimbs glaçats de la Fosca, amb quin plaer respiràrem el vent salat de la platja i amb quin goig tornàrem a veure el mar eternament blau de la nostra Costa Brava,
jove com el primer dia
que l'ull de l'home s'obrí! [Miquel Costa i Llobera]
Però jo, poc m'adonava del seu embat reconfortant. Anorreat per la grandesa còsmica del paisatge que havíem travessat —desesperació plàstica dels pintors de l'illa, des de Mir a Rossinyol, de Sargent a Bernareggi—, sols restava obsessionat per la suggestió tràgica dels indrets inaccessibles per on, com ànima en pena, vagà el bandejat proscrit de la famosa llegenda, que tantes afinitats servava amb el personatge del poema de muntanya que amb tota la bona fe de la meva jovenesa tenia en cor de cantar.