Tornant de fer un volt per l'Empordà, el pare decideix que anirem a veure en Josep Pla. Ja és de nit i fa fred. Deixem el cotxe a l'era, baixem i el pare va a parlar amb els masovers. Els diu que l'àvia Maria, quan era una noieta, va ser la mainadera d'en Pla. De fet, no ho va ser, però sí que es va cuidar dels seus germans. Els masovers ens diuen que el senyor Pla està descansant i que no se'l pot molestar, però el pare insisteix i els demana que li comuniquin que els fills de la seva mainadera són a baix. Al cap d'una estona, ens diuen que ja podem pujar, que el senyor Pla ens rebrà. Li fa tanta gràcia l'excusa que no s'ho pot creure. Deu voler comprovar qui ha estat capaç d'inventar-se una mentida així i ens vol conèixer. Ens rep amb un batí d'estar per casa i unes sabatilles. Seiem sota la volta de la llar de foc, que és l'únic lloc de la sala on hi ha una mica d'escalfor, en una taula rodona, i la mare li explica tot això de la mainadera, que la meva àvia, que no sabia ni llegir ni escriure, treballava en un hotel de Calella i vigilava els nens Pla, i el meu pare diu que el seu fill diu que vol ser escriptor. Aleshores en Pla em recomana que no m'hi dediqui, «perquè es morirà de gana», i jo no sé gaire què dir. S'aixeca, va a un prestatge de la sala i torna amb un llibre seu, el de Girona i els records. Me'l regala.