Terra meva
Terra meva, terra meva
on m'esperen els meus vells!
Evocar-te és sempre
omplir la meva ànima
dels records més bells.
La meva infantesa...!
bressol de la mare;
aquell campanar
de la veu tan clara,
voltat d'oronelles;
el camp verd —tan verd!—
tremolar d'esquelles,
que és com la rialla
de les bergantelles.
La serra olorosa
tupida de branques,
l'oratge del mar
ple de veles blanques;
la cançó primera
que em dictà el dolor,
i aquella mirada
que era un resplendor
d'aquella morena
del primer amor.
Terra meva, terra meva
on m'esperen els meus vells!
Evocar-te és sempre
omplir la meva ànima
dels records més bells.
Quan torni a ca nostra
d'aquell jovençà
que va partir un dia
ja sols quedarà
aquella esperança
mala d'apagar
d'un cor que no es cansa
jamai d'esperar.
La meva velleta
sortint a la porta
ressuscitarà
l'alegria morta,
i aquella morena
de l'amor d'ahir
m'ofrenarà els llavis
cansats de patir
espantant la pena
per somriure amb mi.
Terra meva, terra meva
on m'esperen els meus vells!
Evocar-te és sempre
omplir la meva ànima
dels records més bells.