Tarda de muntanya (fragment)
El camí que seguíem era ja més planer. Vorejava pendents i refusava de penetrar en l'arbreda. Era un camí clar, allunyat del perill de cingles. Potser un vell camí ral: en altres temps sonaria, en aquesta hora, el dring dels picarols de les mules viatgeres. Aquests indrets foren, en passades centúries, cataus de bandolers, i la tradició associa a alguna collada el nom i la llegenda d'en Serrallonga. Avui era un vial debolit. Segles i maleses havien canviat l'orgullós camí en vereda de masies.
El Pujolar. El casal s'aclofava com una lloca en la immobilitat de la vora del sender. Passàvem. La cridòria d'unes oques ralladores ens perseguia una estona. El camí s'endinsava de sobte en la humitat d'un grup de pollancres regats per un rierol. Vimeteres. Unes vaques pasturaven sense presses en el prat i trencaven el silenci de l'ombratge amb el dring de l'esquelleria. Ara xipollejàvem per la xopina i ens enfangàvem avançant per l'aiguamoix. Masoveria de Vilarmau. Asseguda a la porta, l'àvia ens cridava amb cantarella de son la bona tarda. Fortor i fressa de corts. El camí esdevenia viaró, i ens havíem d'obrir pas a través d'alts ginestells. Aquesta era la part més aspra del nostre passeig: la davallada per la torrentera de Cerdans. Molsa, falgueres, rodolar i ensopec de palets i pedres cantelludes. No hi havia mai sol en aquesta obaga, i aquí l'aire era fred i deixava en la pell una esgarrifança. La baixada era forta, i s'havia d'anar amb compte de no relliscar. Trigàvem a sortir de l'entrebanc.
Cerdans, terme de l'excursió, se'ns mostrava a la fi als nostres peus, en el centre d'una vall voltada de muntanyes. És una esglesiola vetusta, d'un romànic primitiu. El frontis, molt sever, despullat d'ornaments, d'una pobresa austera. A la banda contrària, adossada a l'absis que tot just s'endevina, la rectoria, enlluïda de nou. Cerdans va ser un lloc d'aplecs i conspiracions durant les guerres carlines, i les seves portes, unes portes de molta caritat, varen acollir sovint les figures de Savalls i del seu lloctinent Vila de Viladrau. Varen succeir després uns temps de decadència, i el santuari va quedar en l'abandó de la solitud, i sols per atzar un foraster el visitava.
Trobàvem el rector al solell. Venia de cavar el magre hort i encara duia la llantiosa sotana arregussada i el magall que penjava de la flaca esquena. El bon home ens va rebre de grat, ell que es resignava a distreure's amb la conversa, tan limitada, dels feligresos. Berenaríem, oi? Avisaria la germana que preparés la vianda. Ella n'estaria també contenta, ara que creia que només havien d'esperar els temperis de l'hivern i ja els tocava de quedar-se sols. I si almenys es poguessin procurar música per a les vetlles! Aquell racó de món era trist, un desterrament, ho assegurava. La germana i ell varen arribar il·lusionats aquí dalt. Però, després de llargs anys de no moure-te'n, t'agafava l'opressió del paisatge, i t'hi ofegaves, i arrencaries a córrer rost avall i no pararies.
Es va interrompre. S'excusava:
—Perdonin. Jo, garlant, i vostès sense descansar, sense asseure's. Advertiré la germana. Al·legàvem pressa. L'home es queixava:
—Si és d'hora!
Ens acompanyava, pregat per nosaltres, a l'església, que estava tancada. Grinyol de claus. Interior. Imatges galtudes, ingènues, camperoles. Planta de creu llatina. Rere l'altar major, cobert de teranyines, es distingien, com a únic detall d'interès, les restes d'unes pintures murals. La curta estada acabava. Sortíem. Ja tardejava, i el sol deia l'últim adéu als cims de la muntanya i s'enfonsava a l'horitzó, entre lleganys. Ens acomiadàvem del senyor rector i empreníem la tornada. A mitja llum repassàvem el mal camí del torrent sec i ara deixàvem Vilarmau i el seu aiguall darrera nostre. Havia sobrevingut la nit, una nit sense lluna, però les estrelles eren tantes, que tota la nit resplendia amb el tremolor d'aquella llum. Un concert de tòtils venia, compassat, i era respost pel ritme dels grills i els esbufecs de les xibeques. Aquella serenor s'apoderava dels nostres esperits, i iniciàvem un semireligiós col·loqui. Les nostres mateixes paraules ens entendrien, i sentíem una emoció de pau entre panteística i franciscana. A poc a poc vàrem callar i adoràvem, enmig del silenci, l'harmonia de l'univers i la infinita creació de Déu; ens confortàvem recordant les alambinades doctrines de l'Estengre. Avançàvem mirant les estrelles i perdíem perillosament la sensació de realitat, sota el domini d'un somnieig quasi místic, místic gairebé d'un pel.
Despertàvem esbalçats daltabaix d'un marge. Havíem sortit del camí sense notar-ho. La fosca era densa. Les estrelles, molt llunyanes. Ens costa d'orientar-nos. Caient aquí, alçant-nos allà, perdut amb violència l'esguard contemplatiu, plens de pols, d'esgarrinxades, de cops i de fatiga, prosseguíem el dificultós retorn. Aquella nit ja no vàrem observar més l'espai estrellat. Arribàvem coixejant a casa.