Surto. Sento, pletòric, el batec fondo de la natura nocturna, tan penetrant, tan adhesiva, tan oberta. Camino pel vell camí de la muntanya, un conill el travessa esverat, l'estelada parpelleja, ¿un d'aquests astres fou el de la cua estarrufada i del Rei Mag? Ni un buf de vent no torba la voluminosa serenor de l'arbrat, un mussol botzina. Agafo pel tirany que puja al Serrat de l'Alba. És tortuós, antany l'usaven els senglars en davallar a la vall. I sí, sento el món en tot el meu cos. No penso.
Arribo a dalt, m'aturo davant el forat expectant i negre de la Cova de l'Home de Lluny. No entro, però sé absolutament que hi és; no és una caverna sinó una presència. Em giro i allà baix, al mig de la immensa clotada de terra fosca, Les Cases Velles, pletòriques de llum i aïllades, semblen flotar, extasiat vaixell del somni. Miro cap a la mar: el cel la cobreix d'una cotonosa claredat insinuada, una lluïssor argentada hi balla, del seu espai encantat n'arriba un sospir arrossegat, i damunt l'horitzó indestriable navega lentament la massa d'un transatlàntic, esplet de silenci lluminós. ¿És la mateixa llum, la de Les Cases Velles properes i la del vaixell llunyà?