Som a la porta d'un bar modernista que es diu London. És allargassat i estret, i és ple de gom a gom. Just podem obrir la porta i quedar-nos allà mateix. Resultarà que és el millor lloc. L'atmosfera és gairebé mineral i a més emblanquinada pel fum. La cridòria reclama la presència, m'explica el Roger, d'una trapezista. No entenc res: d'una trapezista? Sí, sí. Ara m'adono que just damunt dels caps, que formen una mena de catifa, hi ha un trapezi. Un espectacle surrealista. I de cop i volta apareix una noia vestida de malla vermella arrapada per tot el cos, excepte el cap, del qual li cau una llarga trena. Ascendeix a força de múscul i de tremolor damunt la barra. El silenci s'imposa i comença a traçar, just damunt dels rostres enlairats, una sèrie de figures i de formes que precisament allà prenen una tensió i una intensitat que no posseirien pas al bell mig d'un circ. El cos es torça com si fos sotmès a una tortura. El fet de sentir-me oprimida, com si estigués en una hora punta al metro de París, em fa viure l'exhibició d'una manera ben diferent que si em trobés còmodament asseguda. Uns que han arribat tard volen entrar i s'adonen que ja no poden. La tibantor dels músculs de les cames i dels braços, mantinguda uns segons al mig de l'espai, emmarcades pel trapezi i amb el rètol modernista que anuncia el Bar London traçat sobre el mur interior, dóna una imatge de dolor o, si més no, d'excés que em sembla molt sensual. L'espectacle no és solament el que ofereix l'artista, sinó tota aquesta gent que omple un bar que, segons em fa saber el Roger, ha sobreviscut intacte des del 1910. I m'aclareix que la presència del circ no és pas imposada, sinó que fa honor a la història: aquí es reunien en la temporada baixa de l'hivern els artistes desvagats, i aprofitaven l'espai de la rebotiga per seguir l'entrenament; per això també venien els empresaris, i sobre aquestes mateixes taules de marbre s'havien signat no pocs contractes.